REPASSEM ORTOGRAFIA...

Començarem la feina del curs amb un repàs d'ortografia bàsica. És clar que no podrem tractar el tema a classe, però sí que m'agradaria presentar-vos una eina essencial. Es tracta d'un curs on line de català, realitzar per la Universitat Pompeu Fabra. En aquest curs podreu treballar aquells aspectes que més us interesse. Coneixem-la lentament!

1. Entreu a Salc o aneu a l'adreça http//salc.upf.edu
2. Aneu a l'apart de Treballa amb el salc.

3. Creeu un nova fitxa personal de treball. No us oblideu copiar el vostre usuari i la vostra contrasenya.

4.En la següent pestanya, entreu a treballa.

5. Seguidament, en la següent pantalla, entreu en exercicis lliure.

6. Us eixirà una pantalla amb un quadre de coneixements, com ortografia, sintaxi, etc...

7. Us recomane que comenceu ja el nivell mitjà.

8. A l'esquerra dels exercicis teniu les icones de correcció, un diccionari on line, etc.Si teniu problemes greus, intentarem treballar algun dia a l'aula d'informàtica, si funciona, clar.

Més d'Enric Valor

Perquè pugueu preparar la pregunta de literatura ací us adjunte els següents enllaços que espere us siguen de profit. Elaboreu la pregunta per al proper dilluns 7 de novembre, i me l'envieu per correu electrònic (nom del document: pregunta2_nomicognomsalumne)
Visiteu:
http://www.escriptors.cat/autors/valore/pagina.php?id_sec=2939http://www.ua.es/va/presentacion/doctores/valor/index.html
http://www.llibertat.cat/content/view/7624/82/
http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000009/00000036.pdfhttp://www.escriptors.cat/autors/valore/pagina.php?id_sec=2942
http://www.upv.es/organizacion/conoce-upv/honoris-causa/enric-valor/laudatio-va.html
http://medias.levante-emv.com/documentos/2010-01-22_DOC_2010-01-15_00_37_48_posdata.pdf
El seu facebook:http://www.facebook.com/album.php?aid=43971&id=35453991837#!/pages/Enric-Valor-i-Vives/35453991837

ENRIC VALOR

Enric Valor (1911-2000). Gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista. Recopila trenta-sis rondalles de la tradició oral valenciana i les transforma en literatura escrita en equilibri entre la normativa i la recerca dialectal, fixant expressions. Com a lexicògraf té un paper destacat en la difusió de la gramàtica catalana al País Valencià, amb obres com Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1973) i La flexió verbal (1983), entre d'altres. De l'obra narrativa cal situar al capdamunt el "Cicle de Cassana", integrat per la trilogia Sense la terra promesa (1980), Temps de batuda (1983) i Enllà de l'horitzó (1991). Rep el Premi de les Lletres Valencianes (1985), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1987) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1993) entre d'altres; i és investit Doctor Honoris Causa per les Universitats de València, de les Illes Balears, Politècnica de València, de Castelló i d'Alacant. Va ser soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

En aquest enllaç podeu veure un reportatge sobre l'autor:

www.youtube.com/watch?v=J1P5hPXs_Lo

Més sobre connectors...

ELS CONNECTORS TEXTUALS
Els connectors i/o marcadors textuals manifesten una relació semàntica distribuïble en quatre significats generals: addició, disjunció, contrast i conseqüència.
1. Additius: indiquen, diversament, suma d’informació en el discurs.
•Addició i ampliació: i, a més, en efecte, efectivament, certament, per descomptat, també...
•Continuïtat: i, tot seguit, pel que fa a , acontinuació, després, a més, doncs bé, així, llavors/ aleshores, un altre punt...
•Distribució: d’una banda/d’un costat, de l’altra, d’entrada, d’andtuvi, en primer lloc, en segon lloc, en darrer terme, per fi, per acabar, finalment, en definitiva, al seu torn, tornant al tema...
•Digressió –o canvi de tema- : per cert, a propòsit, ara que en parlem...
•Especificació: en concret, especialment, en especial, en particular, específicament, fet i fet, de fet...
•Generalització: en general, generalment, en termes generals
•Intensificació: i encara més, més encara, a més, cal no oblidar que, incident en, convé destacar...
2. Disjuntius: indiquen una alternativa (total o parcial) entre dos conceptes o dues formulacions diferents d’un concepte.
•Reformulació: és a dir, o siga, això és, en altres paraules, dit d’una altra manera/forma, per ser més precís, vull dir, vaja, millor dit, més ben dit, encara millor, si voleu/ si preferiu...
•Exemplificació: per exemple, posem per cas, com ara, a tall de cloenda, a tall d’exemple, així...
•Resum: en resum, en síntesi, en suma, en poques paraules, globalment, comptat i debatut, ras i curt, total...
3. Contrastius: indiquen algun tipus de contrarietat (una relació de “sí/no”) entre els elements que uneixen.
•Opositius: però, en canvi, ara bé, tanmateix, això sí, altrament, si no, en
cas contrari...
•Consessius: no obstant (això), (amb) tot i això, malgrat tot/que, així i tot, de tota manera/de totes maneres, en tot cas, en qualsevol cas, siga com siga, però, al capdavall, comptat i debatut, total, encara que, per bé que, tot i que, amb tot i que...
•Restrictius: si més no, almenys, més aviat.
•Refutatius: per contra, ans al contrari, ben al contrari, a pesar de, en canvi, ara bé, nogensmenys, ben lluny de,
contràriament a ...
•Contrapositius: en realitat, ben mirat, de
fet, naturalment, és clar, per descomptat, fet i fet, si bé es mira...
4. Consecutius: indiquen que la informació següent es presenta com a efecte de l’anterior.
•Conseqüència: en( com a) conseqüència, (així/i) doncs, per tant, així, per consegüent, consegüentment, per això, a conseqüència de, en conseqüència, cosa que, de manera que, així és que...
•Conclusió: en definitiva, en fi, al capdavall, al cap i a la fi, total, tot plegat,
concloent, en conclusió...
CONNECTORS ORACIONS SUBORDINADES
ADVERBIALS
Les proposicions subordinades adverbials, quant a la forma, van introduïdes per un connector subordinant adverbial (on, com, quan, quant...). En l’oració composta fan la funció de complement circumstancial del verb principal –com faria un sintagma adverbial, preposicional o nominal en una de simple- i tenen una significació equivalen a un adverbi:
Demà dinarem on vam sopar ahir = Demà dinarem en aquell restaurant.
Les subordinades adverbials, segons la circumstància que expressen, poden ser:
1. De lloc. Indiquen on s’esdevé l’acció i estan introduïdes pel pronom adverbial on, a vegades precedit de preposició (a, de, per, fins, cap...), o per adverbis (ací, allà, arreu...)
2. De temps. Diuen quan té lloc l’acció i van precedides per un adverbi de temps (quan, mentre, abans, després, sempre...) o d’’una conjunció (fins que, des que...) També es poden formar amb infinitius, gerundis o participis:
En acabar la reunió, soparem.
Tornant cap a casa es va trobar una
cartera. Visitat el museu, es dirigiren cap a
la catedral.
3. De manera. Indiquen com passen els fets i van introduïdes per com, com si, tal com, segons...
Proposicions subordinades d’implicació lògica.
Es diferencien de les adverbials perquè no poden commutar-se per un adverbi ni fan la funció de CC, sinó que afecten el significat de tota la proposició principal. Poden ser:
1. Causals: aporten la raó de l’efecte que indica la principal. Connectors: perquè, ja que, com que, car...
2. Consecutives: diuen l’efecte derivat de la principal. Connectors: doncs, per tant, de manera que, tant que...
3. Finals: expressen l’objectiu de la principal. Connectors: perquè, a fi que, per, per tal de, per tal que...
4. Condicionals: indiquen una condició necessària perquè es faça l’acció de la
principal. Connectors: si, sempre que, en cas que, mentre...
5. Concessives: posen una objecció al significat de la principal, que no és, sempre, un obstacle perquè es faça. Connectors: encara que, malgrat que, tot i que, per bé que...
6. Comparatives: indiquen quantitat en relació amb la principal. Poden indicar:
•Superioritat: més que
•Inferioritat: menys que
•Igualtat: tan... com

Com fer un bon resum...

Després de l'explicació de hui de classe, toca que repasseu...
Ací us passe un enllaç on es comenta que heu de fer per aconseguir un resum perfecte. Recordeu que resumir és reduir el text en 1/4 part i no hi pot haver cap opinió personal.
Ací teniu l'enllaç:
http://www.xtec.cat/~mibanez1/resum.htm

BENVINGUDA CURS 2011-2012

Hui comencem el curs 2011/2012. Aquest blog serà una ferramenta de treball per als meus alumnes de 1r i 2n de batxillerat, sobretot per als de 2n que ja el coneixeu. Espere que les noves tecnologies ens servisquen per ampliar els nostres coneixements i millorar acadèmicament. Si necessiteu qualsevol cosa no dubteu en fer-m'ho arribar. Esperem que aquest siga un bon curs per a tots i totes!!

CELEBREM EL CENTENARI DEL NAIXEMENT DE SANCHIS GUARNER

Hui se celebra el centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner. I la millor manera de recordar-ho és amb aquest homenatge col•laborant amb la xarxa 1entretants i des del meu bloc. És un homenatge merescut, el que hui celebrem, al professor que va emprar gran part de la seua vida a estudiar i fomentar la nostra llengua. Repassem un poc la seua figura.

Manuel Sanchis Guarner fou doctor en Filosofia i Lletres i llicenciat en Dret. Durant la seua època d'estudiant fou membre d'Acció Cultural Valenciana. Treballà amb els prestigiosos filòlegs espanyols Ramón Menéndez Pidal i Tomás Navarro Tomás.
Sanchis Guarner va ser un dels participants en l'elaboració de les Normes de Castelló. Defensava que el valencià és una modalitat dialectal d'una llengua comuna compartida amb diferents variants a Catalunya i Balears, però mai subordinada o inferior a elles. Idees que va exposar al llibre La llengua dels valencians, argumentant que ningú en el passat havia discutit la unitat de la llengua al País Valencià.
Va participar en la Guerra Civil defensant la legalitat republicana. Per això va ser represaliat durant el franquisme, passant pel camp de concentració de presoners polítics de Salamanca fins a complir la seua condemna en un penal de Madrid (1939-1943). Estigué bandejat a Mallorca entre 1943 i 1959 (període en el qual es produeix la seua col•laboració amb Francesc de Borja Moll en l'elaboració del DCVB i en la revista literària Raixa (1953)) i en el qual va descobrir i estudiar el valencià que es parla a la comarca murciana d'El Carxe.
El 1959 va tornar a València com a professor de francès en l'Institut San Vicent Ferrer fins que el 1960 va ser nomenat professor no numerari en la Universitat de València. En els primers anys seixanta va ingressar en l'Institut d'Estudis Catalans i va ser expulsat de la societat cultural Lo Rat Penat per la seua defensa de la unitat de la llengua. El 1966 va ingressar en la Real Acadèmia de la Història.
Després de la mort de Franco fundà l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. El 1978 pateix un atemptat amb bomba per part de sectors de la ultradreta després d'una manifestació conjunta d'AP, GAV, Fuerza Nueva... L'any següent rebé un paquet bomba camuflat dins de torrons, el qual no obrí gràcies als seus coneixements adquirits com a militar. També va rebre múltiples amenaces, tant per correu com en forma de pintades amenaçadores a la porta de sa casa. El jutge no condemnà ningú per cap d'aquestos fets, la qual cosa anà apagant la seua salut fins que pel desembre de 1981 s'aturà per sempre el batec del seu cor. La seua mort causà un profund impacte dins del panorama valencià. Aquells que en vida volgueren assassinar el mestre, tampoc s'acontentaren després de mort puix en el cementeri del cap i casal aparegueren pintades infamants. El seu llegat, però, continua ben viu en el panorama valencianista.
Obra
És autor d'una vasta obra que comprèn estudis de lingüística, literatura, història, etnografia i cultura popular, centrats en el País Valencià, però també en la resta de l'antiga Corona d'Aragó i la Península Ibèrica. Fou també un dels principals col•laboradors a l'elaboració de l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI). D'entre les seues obres caldria destacar La llengua dels valencians, publicat el 1933 i amb múltiples reedicions; la Gramàtica valenciana (1950), Els pobles valencians parlen els uns dels altres, "La Ciutat de València" (1979) o l'Aproximació a la història de la llengua catalana (1980). Va col•laborar en obres cabdals, com ara en el Diccionari català-valencià-balear o la Història del País Valencià. L'any 1974 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

ANIVERSARI ESTELLÉS 4 SETEMBRE

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) era un periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d’ell s’ha dit que és el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March i Roís de Corella.

Vicent Andrés i Estellés (Burjassot, Horta 1924 – València 1993) Poeta. De família humil, fou aprenent de forner i d’orfebre, i mecanògraf. Estudià Periodisme. Des del 1949 treballà al diari “Las Provincias” de València, i en fou redactor en cap. Poeta extraordinàriament prolífic i considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), volum suscitat per la mort d’una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957, i L’amant de tota la vida (1966). Al començament dels anys setanta, l’aparició de Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L’inventari clement (1971) premi Ausiàs Marc 1966; La clau que obrí tots els panys (1971), premi Diputació de València 1958; s’iniciaren el seu reconeixement i la seua popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l’edició de l’anomenada obra completa —Recomane tenebres (1972), premi Crítica Serra d’Or, Les pedres de l’àmfora (1974), Lletra d’Or i premi Crítica Serra d’Or, Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), premi Crítica Serra d’Or, Cant temporal (1980), Les homilies d’Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d’Isabel (1990)—, que recull, segons el criteri de l’autor, part de la seua obra, ja publicada o, sobretot, inèdita.
La seua expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al•ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel•les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics de l’Oratori del nostre temps (1978), guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988). Ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum. La seua obra poètica continuà amb el llibre Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) i ha estat enregistrada en disc per C.Fonoll, P.Muñoz, M.del Mar Bonet, S.Arisa, J.Mira i L.Miquel. El 1993 rebé, a títol pòstum, la Medalla d’Or de belles arts del ministeri de cultura.



Els amants, Llibre de meravelles


No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó)



Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.


Jo desitjava, a voltes, un amor educati
en marxa el tocadiscos,negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.


"El Amants" és un poema que pertany a l'obra de Vicent Andrés Estellés LLIBRE DE LES MERAVELLES".
Aquest llibre està dividit en tres parts:
- "Teoria i pràctica de la Flor natural". On reflexiona sobre l'ofici i la missió del poeta, en definitiva de l'home.
- Apartats numerats de l'I al VII. Consta de quaranta-set poemes.
- "Propietats de la pena". És la part on pertany el poema.
Es tracta aquest d’un poema de versos d’art major de 12 síl•labes cesurats en dos hemistiquis de 6 síl•labes que, en el transcurs de la composició, intercalen versos masculins i femenins. Tots ells són versos blancs ja que no presenten cap tipus de rima.
El poema es troba estructurat en cinc estrofes: la primera és de quatre versos, la segona de quatre, la tercera de dos, la quarta de dotze i l’última de dos.
És una composició que mostra la passió entre dos amants que s’amaven, sembla ser que es tracta de l’autor i d’una dona. Al llarg de tota l’obra evoca l’amor a través del record i compara l’abans, eren fogosos, s’amaven en qualsevol racó, no eren en cap cas defensors d’un amor tranquil sinó que eren salvatges i bruscos; amb l’ara, ja ha passat molt de temps des d’aquella època però de tant en tant recorden els vells temps.
El seu és un amor carnal, de desig, en contraposició a l’amor de Petrarca (amor cortés). Ells són uns amants que no s’amaguen que deixen veure els seus sentiments i, encara que de vegades ell ha desitjat un amor amable i educat no ho ha aconseguit i ha continuat sent un amor bàrbar.
Al llarg del poema trobem multitud de recursos literaris. El primer és un hipèrbaton localitzat al segon vers (“Feroçment ens amàvem”), i en aquest mateix vers trobem també una antítesi ”matí” i “nit”. En el 4t vers trobem una estructura paral•lelística (“Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses”).
A la segona estrofa, en el primer vers, tenim una metàfora on diu “em pren aquell vent”, referint-se a la fogositat. Al 3r i 4t d’aquesta mateixa estrofa tenim comparacions (“com un costum amable” i “com un costum pacífic”).
A la tercera estrofa, en el 2n vers tenim una antítesis(“ens ajunta” i “ens empeny”), per a marcar la força del seu amor.
A la quarta, al 1r vers trobem la utilització del “jo poètic”, en el 3r vers localitzem una antítesis entre “ara” i “després”, al següent vers la sinonímia (“brusc” i “salvatge”) per a donar-li més força. Al 7è vers trobem una exclamació retòrica (“Què voleu que hi faça!”) dirigida al lector, al 8è tenim una estructura paral•lelística (“Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses”).
I a l’última estrofa tenim la comparació (“dos amants com nosaltres”) més important de tota la composició.

A L'ALUMNAT DE 2 DE BATXILLER

Des d'aquest blog vull donar-vos l'enhorabona per la feina que heu fet al llarg del curs. La majoria de vosaltres heu vist compensat aquest esforç amb bones notes i ara encareu les Proves d'Accés a la Universitat (PAU) amb molts ànims i una grandíssima il•lusió. Estic convençuda que ho aconseguireu perquè per damunt de tot heu demostrat humanitat i coratge.
Sols espere poder haver contribuït mínimament en la vostra formació. Si és així, jo em done per satisfeta.
Ja sabeu quina és la manera que teniu de contactar amb mi. No us podeu permetre cap dubte.
Estic a la vostra disposició.

LA POESIA DE POSTGUERRA. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL PERÍODE

Vos facilitem un material que pot ser d'utilitat per a contextualitzar els tres poetes: Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol.


LA POESIA DE POSTGUERRA

Per les seues característiques, la poesia és el genere literari que es pot conrear amb més facilitat en una situació de prohibició i de clandestinitat. En canvi, la novel•la o el teatre necessiten unes condicions que la situació de la postguerra complicava molt més. La poesia que es publica en aquest període no respon a estils diversos. Per a simplificar, hi podem observar tres tendències:

Dècada dels anys 40 i 50.
a) La poesia de tradició simbolista. És una poesia continuadora d’un estil anterior a la guerra civil que té a Carles Riba com el màxim exponent i punt de referència. Carles Riba encarnava els valors del rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura, valors que havien de ser els fonaments per a redreçar la situació política en què s’hi vivia. El gran mestre va donar orientació a un conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició simbolista i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua. Així destaquen a les Balears, Bartomeu Rosselló-Pòrcel; a Catalunya, a més de Riba, Rosa Leveroni, Màrius Torres i Joan Vinyoli; i a València, a l’entorn de l’editorial Torre, Xavier Casp i Joan Valls.

b) La poesia de tradició avantguardista. Paral•lelament a la línia encarnada per Carles Riba n’hi ha una altra d’aplegada entorn de Josep V. Foix i Joan Brossa que reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes. Un tret característic és la provocació, com ara la incorporació de temes insòlits o el bandejament de temes clàssics dels poetes de tradició simbolista.

Dècada dels anys 60
a) La poesia de tradició realista. Als anys seixanta es va donar un gran debat que enfrontà l’estètica de tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com un model de compromís polític, al servei de la lluita contra la dictadura. És l’anomenat realisme històric o social, que es basava en els plantejaments marxistes d’intel•lectuals i escriptors que reivindicaven la participació de la literatura en l’alliberament individual i social de l’ésser humà. L’antologia Poesia catalana del segle XX (1963), de Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, va ser el referent programàtic del nou corrent literari. Dos llibres de poemes publicats el 1960, La pell de brau, de Salvador Espriu i Vacances pagades, de Pere Quart es van llegir en clau realista. A València, a més de Xavier Casp i Joan Valls, podem adscriure a aquest corrent poètic Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés.

b) La Nova Cançó. En aquest context s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó, moviment que fou utilitzat tant per escriptors com per polítics per a arribar a un públic més ampli. Entre molts altres, citarem els noms del cantants valencians Raimon o Ovidi Montllor; dels catalans Lluís Llach i Quico Pi de la Serra; o de la balear Maria del Mar Bonet.

Dècada dels anys 70
a) Moren els grans mestres i apareixen de noves generacions de poetes. La societat ha viscut grans canvis: els últims moments de la dictadura, la mort de Franco (1975), els anys de la transició, la configuració de l’estat de les autonomies, la democràcia, l’aprovació de les lleis de normalització lingüística i la introducció, en el nostre àmbit, del català-valencià en l’ensenyament. En el món literari es van produir uns fets que van marcar un canvi de rumb en la poesia. D’una banda es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que va eixir així de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de J. V. Foix. Aquests dos autors es van convertir en els mestres reconeguts de les promocions més joves.

b) La generació literària dels 70. Aquesta generació compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense una altra finalitat que la de fer literatura i reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar les possibilitats del llenguatge. A Catalunya, podem destacar Pere Gimferrer i Maria Mercè Marçal; al País Valencià, Josep Piera, Marc Granell i Manuel Rodríguez Castelló; quant a la poesia Balear, Josep Albertí.

MIQUEL MARTÍ I POL

ESTIMADA MARTA

Marta, la plenitud no és un erm
ni aquest silenci d'ara un pou eixut;
l'esfera gira lentament i el temps
s'ha deturat al fosc dels teus cabells.
Aigües i vent reposen, i el desig
és una branca amb tota llei de fruits.
Que lluny de tot, i els dits aquietats
entre els teus dits, l'escuma dels colors
al fons dels ulls, aquietats també.
Que lluny de tot, i músiques i veus
configurant l'empremta del teu cos
que estimo tant, damunt la meva pell.
Res no ens pertany i som senyors de tot.
L'ombra de l'ombra allargassa el secret
molt més enllà del gest i del neguit.
Acluco els ulls i aspiro el teu perfum
compacte i dens, tan ple de salabror.

DIETA PER A L’ÈPOCA DELS EXÀMENS

Esteu a les acaballes del curs i, potser, us calen alguns consells per tal d'enfrontar el millor possible els exàmens finals i les PAU. He trobat a Internet això i he pensat que us podria ser útil.

"La massa cerebral constitueix només entre un dos i un tres per cent del nostre pes corporal, però pel que fa al consum d'energia és el més semblant a un gremlin insaciable. És per aquesta raó, que la nostra massa gris absorbeix fins a un vint per cent de les propietats energètiques dels aliments.
Els hidrats de carboni, en concret la glucosa, són les seues principals fonts i si l'aportació d'hidrats és insuficient, el cervell opta per les proteïnes o els greixos, els quals no són molt recomanables que s'utilitzen de forma habitual.
No obstant això, en èpoques d'exàmens el consum d'aquest ser, acoblat en alguna cavitat recòndita del nostre cap, augmenta la seua gola. Elevar l'aportació de calories no és el més aconsellable, ja que ens pot portar a digestions pesades que entorpirien les nostres hores d'estudi, sinó que el que hem de cuidar és la ingesta de determinats nutrients: vitamines del grup B, la vitamina E, algunes sals minerals (potasi, magnesi i zinc) i oligoelements (liti, silici, seleni i crom).
Els nutrients a dalt indicats estan directament relacionats amb la capacitat de concentració, memòria, rendiment intel•lectual i fins i tot, en alguns casos, l'estat d'ànim,fonamental en aquest període d'estudi.
La clau del rendiment acadèmic no està específicament en el que mengem, sinó en la nostra disposició anímica, però una alimentació adequada ens pot ajudar molt. Per aconseguir un ple rendiment acadèmic només cal seguir unes senzilles pautes d'alimentació:
- Realitzar un esmorzar complet, per enfrontar el dia amb energia i evitar falta de glucosa, la qual cosa repercuteix directament en la concentració, en el rendiment i en la memòria.
- Els menjars principals no substituir-los habitualment pel menjar de preparació ràpida, com ara les pizzes, hamburgueses, entrepans, etc.; el millor, dieta mediterrània.
- Substituir begudes ensucrades, amb o sense gas, per sucs naturals o infusions.
- Distribuir la dieta en 5 o 6 àpats, perquè el continu desgast d'energia a què ens porta les hores d'estudi fa que puguem tenir sensació de fam o buit, el que ens impedeix una concentració adequada. Per tant, prendre sandvitx, fruits secs, batuts, iogurts o fruites en aquest temps de descans i evitar pastisseria industrial, llaminadures o llepolies, snacks, etc.
-Evitar el consum excessiu de cafè o begudes amb cafeïna, que ens ajuden a mantenir-nos desperts, però difícilment a concentrar o memoritzar com hauríem i que a més provoquen nerviosisme i dificulten el descans.
- Una mica de xocolata cada dia és una bona aportació energètica. A més segons uns estudis realitzats per la Universitat de Bradford, menjar xocolata durant l'època d'exàmens ajuda a reduir el nivell d'estrès. Aquells aliments que contenen molt de sucre no són recomanables, però la xocolata és l'excepció que confirma la regla ... estem de sort!
D'altra banda, un excés de vida sedentària comporta un deficient rendiment intel lectual que empitjora en els fumadors, els que porten una alimentació inadequada i els que no practiquen esport.
Com hem dit, és molt important una alimentació variada sense excés de greixos, amb presència de verdures, fruites i altres components de l'anomenada dieta mediterrània, evitant els excessos, però la pràctica regular d'algun tipus d'esport o exercici físic, també s'agraeix. I portar una vida regular en què no rebaixes les hores de son: és fonamental dormir bé i prou. No t'enganyes: són anys d'esforç que poden passar factura. Has aguantar en les millors condicions fins arribar a la meta final."

Ací us deixe una xicoteta mostra de la poesia d'Estellés...

Els Amants
La carn vol carn
AUSIÀS MARCH

“NO hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs".


Vicent Andrés Estellés, Llibre de meravelles.

ASSUMIRÀS LA VEU DEL TEU POBLE
ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent, Llibre de meravelles, València: Eliseu Climent; Tres i Quatre, 1976, 30

I aquest altre, dedicat a la seua dona Isabel:

SONATA D' ISABEL
He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, amunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta.
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.

Un possible comentari de text...Joan Fuster i l'assaig

NOTA SOBRE LA LLIBERTAT
No feu cas de les lleis. Bé: feu-ne cas, per evitar mals majors. Però tingueu present que les lleis, sota qualsevol règim, sempre han estat dictades per “prohibir”. I si en trobeu alguna que sembla facilitar les “llibertats”, fixeu-vos-hi, perquè només ho sembla. Les “declaracions” són una cosa: són declaracions de “principis”. I parlen de “drets”: els de l’home i del ciutadà, per exemple. Us auguren i prometen tants “drets”, que, si fos de veres, això seria la glòria celestial. Però no: hi ha les lleis. Fins i tot -com en la vigent Constitució espanyola- parlen de “llibertats”, però de seguida hi trobareu una clàusula precautòria en la qual ja us adverteixen que aquestes “llibertats” seran “regulades” després, d’una o d’altra manera. Amb la “regulació” corresponent advertireu de seguida que tot són “prohibicions” que la gent que té el poder aplicarà com li plaurà. Convé no oblidar-ho. En la mesura que vivim –si hi vivim- en “llibertat”, només és la mesura de “llibertat”, tan estimada, és una fal•làcia. Tot s’ha de dir: kantianament, les llibertats no poden ser llibertats si no són respectuoses amb les altres “llibertats”. D’acord. Però entre això i les lleis habituals hi ha una distància abismal. Cada llei que - cada dia- emana del poder, retalla una llibertat. Rarament la llibertat dels amos, però sempre la dels subalterns: la de les “classes subalternes”. I que s’autoenganye qui vulga enganyar-se. I per això les lleis sempre han fet por. I per això, en el Codi Civil espanyol, hi ha una ratlla definitiva que diu: “la ignorància de la ley no excusa de su cumplimiento”... ¡Apa, a “cumplir la ley”! La llibertat, podem “llegir-la” en un poema de Paul Éluard...

Joan Fuster, Sagitari. 1985

JOAN FUSTER

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel·lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l'assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres. També basteix una teoria coherent i documentada de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural. Va ser president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).

més informació:

http://www.escriptors.cat/autors/fusterjoan/pagina.php?id_sec=1933

Videos amb més informació sobre aquest gran intel·lectual valencià:

http://www.youtube.com/watch?v=PJQMLADhrj4&feature=fvst

http://www.youtube.com/watch?v=VufIYMN0T0s

I el cap de setmana...

42a Fira del Llibre de València
Fins el 17 d'abril als Jardins de Vivers
Un any més, el Gremi de Llibrers de València posa en marxa la Fira del Llibre als Jardins de Vivers. Del 7 al 17 d’abril llibreries, editorials, institucions i mitjans de comunicació exposen als seus estands les últimes novetats editorials. Durant els onze dies que la Fira està oberta al públic, en un horari d’11 a 14 h. i de 17 a 21 h., els escriptors signen exemplars dels seus llibres i s’organitzen presentacions, lectures poètiques, exposicions, conferències i taules rodones sobre temes diversos relacionats amb la literatura.

Des de l'any 1969, el Gremi de Llibrers de València ha sigut el responsable de l'organització de la Fira del Llibre en la ciutat. Els llibrers valencians han fet possible el manteniment d'aquesta cita cultural, amb la col·laboració d'editors, distribuïdors, il·lustradors i diverses entitats i institucions.

La Fira ofereix nombroses activitats específiques per a xiquets i joves, com contacontes, tallers i teatre, a més d’una Biblioteca infantil amb més de 350 títols a disposició dels lectors més joves. En aquesta 42 edició, la Fira del Llibre de València continua sent una cita imprescindible per a qualsevol persona interessada en la lectura, els llibres i en la cultura en general.

MANUEL DE PEDROLO

TRAJECTE FINAL LECTURA OBLIGATÒRIA PER ALS ALUMNES DE PRIMER DE BATXILLER
Ací teniu cinc cèntims,

Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, 1918 - Barcelona 1990). Novel·lista, dramaturg, poeta i traductor. És un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana contemporània. Conrea tots els gèneres literaris i col·laborar amb articles, contes i assaigs en la majoria de revistes catalanes de l'època. La seva producció creativa sobrepassa el centenar d'obres, sobretot, en prosa, amb novel·les com Cendra per Martina i Totes les bèsties de càrrega i amb el cicle novel·lístic Temps Obert. La novel·la Mecanoscrit del segon origen és una de les més llegides durant la dècada dels setanta. La censura de la Dictadura franquista condiciona part de la seva trajectòria. Les seves obres es veuen retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més a més, li prohibeixen deu llibres. Autor polifacètic per excel·lència, tradueix obres d'autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre altres, i dirigeix la col·lecció de novel·la negra, La cua de palla. Obté diversos premis literaris i és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1979. Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, institució que durant el període del 1984 al 1989 convoca el premi literari Mecanoscrit adreçat a escriptors joves.


més informació:


http://www.escriptors.cat/autors/pedrolomde/index.php

2 BAT PRACTIQUEM...COMENTARI

El comentari que teniu tot seguit ja va aparèixer a les PAU. Aprofitarem el text i farem una anàlisi del: tema, resum, parts, estructura, títol, dixi espacial i temporal, impersonalització, modalització i figures retòriques (metàfores, ironies, personificacions...)Apa! i a treballar...
El comentari me'l podeu lliurar per a nota i en les activitats que teniu davall trobareu tot seguit el solucionari.
A Pequín sense carmanyoles
Adrián Foncillas
Un pollastre va desencadenar la crisi. L’USOC (sigles angleses del Comitè Olímpic dels Estats Units) va topar en un supermercat xinès amb mig pit de pollastre de 35 centímetres. “Suficient per a alimentar una família de vuit”, va aclarir un funcionari al New York Times. Les anàlisis van concloure que estava tan ple d’esteroides que hauria donat positiu qualsevol atleta que l’hagués tastat. Amb aquest temor, els Estats Units van anunciar recentment que portarien el menjar de casa: més d’11 tones de proteïna sense greix per als seus 600 esportistes, arribades en vaixell dos mesos abans de la inauguració olímpica. El pla preveia contractar subministradors i cuiners propis, al marge de l’organització. La decisió arribava poc després que Austràlia donés informació precisa als seus esportistes sobre què podien i què no podien menjar. A més d’esteroides, alguns aliments a la Xina mostren restes d’insecticides i drogues per a l’engreix del bestiar. La Xina va reaccionar amb prestància. Va sostenir que no hi havia res a témer i va recordar que, com que és norma olímpica, està prohibit a la vila el menjar extern per raons de seguretat i les begudes per compromisos amb els patrocinadors. Així que els nord-americans trencarien l’harmonia olímpica. “Hem lluitat de valent perquè tots els atletes del món puguin menjar junts i gaudir. Si els Estats Units no volen fer-ho, serà una pena. Hi haurà menjar variat i segur per a tots”, va dir Kang Yi, directora del catering olímpic.
La polseguera va obligar l’USOC a desdir-se’n la setmana passada, mostrar la seva fe indestructible en la seguretat alimentària olímpica i anunciar que els seus atletes menjarien la majoria de vegades a la Vila Olímpica. Persisteixen els plans d’embarcar aliments, però aquests majoritàriament per a personal sense dret a entrar a la Vila. Crisi tancada.
L’assumpte arriba quan encara cueja l’escàndol de les desenes de japonesos intoxicats per crestes congelades xineses. Ha estat l’últim: la Xina pateix crisis alimentàries periòdiques, pròpies d’un país en vies de desenvolupament i encara esforçat a omplir el plat a 1.300 milions d’habitants. [...] Però les crisis se solen concentrar en les classes més baixes i desprotegides, per les mateixes raons que l’oli de colza a Espanya no va matar cap ric. És poc probable que la Xina es deixi arruïnar els seus Jocs Olímpics, assumits com una posada de llarg internacional, per un assumpte molt menys complex que la contaminació o les previsibles campanyes tibetanes, taiwaneses o de Falun Gong. La polèmica d’aquests dies ha revelat un control alimentari escrupolós i sense precedents, que hauria de ser suficient per a evitar disgustos als 10.000 atletes, als quals s’han de sumar els entrenadors i altres persones que menjaran a la vila.
El Periódico, 3 de març de 2008

Qüestions: Desenvolupa dues de les quatre qüestions següents:
1. Digues de quin tipus són i quina funció sintàctica fan els sintagmes o constituents destacats en cursiva en els fragments següents extrets del text:
a. “Les anàlisis van concloure que estava tan ple d’esteroides que hauria donat positiu [...].” (línies 3-4)
b. “La Xina va reaccionar amb prestància.” (línia 11)
c. “[...] va recordar que, com que és norma olímpica, està prohibit a la vila el menjar extern per raons de seguretat [...]” (línies 11-12)
2. Explica quin procés de formació de paraules ha originat els mots següents i, per a cada cas, escriu-ne un altre format pel mateix procés i que continga un dels morfemes constitutius (afix, arrel o base) del mot de partida:
a. centímetres (línia 2)
b. reaccionar (línia 11)
c. cueja (línia 21)
3. Assenyala els connectors que apareixen en les oracions següents i indica de quin tipus són. A continuació, torna a escriure les oracions substituint cada un dels connectors per un altre de la mateixa classe.
a. “[...], com que és norma olímpica, està prohibit a la vila el menjar extern per raons de seguretat [...]” (línia 12)
b. “Així que els nord-americans trencarien l’harmonia olímpica.” (línies 13–14)
c. “L’assumpte arriba quan encara cueja l’escàndol de les desenes de japonesos intoxicats per crestes congelades xineses.” (línies 21–22)
4. Escriu un sinònim o explica el significat que prenen en el text les paraules següents:
a. topar (línia 2)
b. bestiar (línia 10)
c. polseguera (línia 17)
SOLUCIONARI
1-- a) «Les anàlisis van concloure que estava tan ple d’esteroides que hauria donat positiu […].» (l. 3-4): proposició subordinada substantiva en funció de complement directe.
b) «La Xina va reaccionar amb prestància.» (l. 11): S Prep. en funció de complement circumstancial de manera.
c) «Va recordar que, com que és norma olímpica, està prohibit a la vila el menjar extern per raons de seguretat […]»
(l. 11-12): SN en funció de subjecte.
2-- a) Centímetres (l. 2): mot format per composició a partir del quantificador (o adjectiu) numeral cent i el substantiu metre. Un altre exemple: termòmetre, mil•límetre, centilitre.
b) Reaccionar (l. 11): mot format per derivació (prefixació) a partir del prefix re- sobre la base nominal acció i el morfema flexiu verbalitzador -(n)ar. Exemples: impressionar, reactivar.
c) Cueja (l. 21): mot format per derivació (sufixació) a partir del sufix verbalitzador -ejar i de la base nominal cua. Un altre exemple: manejar, sacsejar, cuer.
3-- a) Com que: causal. Substitució: «[…], atès que / vist que és norma olímpica, està prohibit a la vila el menjar extern per raons de seguretat […]» (l. 12).
b) Així que: consecutiu. Substitució: «De manera que / Per tant els nord-americans trencarien l’harmonia olímpica» (l. 13-14).
c) Quan: temporal. Subtitució: «L’assumpte arriba mentre / en el moment en què encara cueja l’escàndol de les desenes de japonesos intoxicats per crestes congelades xineses.» (l. 21-22)
4-- a) Topar (l. 2): trobar, veure. ‘Veure accidentalment’.
b) Bestiar (l. 10): animals. ‘Conjunt d’animals que es crien per al consum humà’.
c) Polseguera (l. 17): enrenou, conflicte. ‘Efectes derivats de la situació creada’.

2 BAT PRACTIQUEM... més textos....Podeu lliurar-me'l a classe. Si voleu nota...a treballar!!!

Els factors polítics
Els factors polítics són els més esmentats com a causa de la pèrdua de llengües en moltes comunitats arreu del món. Històricament, dos fets han afectat dràsticament la diversitat lingüística. D’una banda, la colonització del “nou” món va donar lloc a l’ús gairebé exclusiu de les llengües europees en situacions de prestigi a Amèrica i a l’Àfrica –en el sistema educatiu, l’administració pública, la religió i, més tard, en els mitjans de comunicació-. L’ocupació europea dels nous territoris no tan sols va donar pas a la colonització cultural: la llengua dels poderosos –la dels ocupants- va passar a ser la prestigiosa i això va comportar una pèrdua significativa de llengües entre les que no tenien poder.
A més, com a conseqüència de la creació d’estats a Europa la idea d’”un estat, una llengua” es va estendre ràpidament. Aquesta política no tan sols va afectar un gran nombre de llengües menys poderoses a Europa, sinó que també va comportar l’ús exclusiu per a les funcions formals de les llengües estatals dels colonitzadors a les colònies.
Arran d’això, la colonització va produir una pressió política enorme per deixar de parlar les llengües locals a Austràlia, a gairebé tot l’Amèrica del Nord i a moltes regions de l’Amèrica del Sud i de l’Àfrica. Tot i que la colonització de cadascun dels territoris va seguir camins diferents i els resultats també van ser diferents, tenen en comú la subjugació i l’assimilació lingüística de la població local per part dels colonitzadors.
A causa d’aquests episodis històrics, actualment els governs adopten mesures polítiques que afecten en gran mesura el futur de moltes llengües: l’estatus de les diferents llengües es veu afectat per si aquestes llengües s’han declarat oficials o no, i, per tant, per si s’utilitzen en l’educació, l’administració pública i els mitjans de comunicació.
(Extret d’Esti AMORRORTU i altres (2005), Informe sobre les llengües del món. Síntesi, UNESCO, Etxea/Centre UNESCO de Catalunya/Angle Editorial, Barcelona, pp. 97-99).

1. Descriu el tema i les parts bàsiques del text.
2. Resumeix el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies.
3. Explica quin ús fa l’autora de les cometes del text.
4. Identifica la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text.
5. Comenta les marques d’impersonalització i modalització del text.

2 BAT PRACTIQUEM... Llegiu el text i contesteu les preguntes que teniu a continuació. Podeu lliurar-me'l a classe. Si voleu nota...a treballar!!!

ENGANYATS
Pedro Horrillo*
No és ni la primera ni l'única vegada que m'ho diuen. I tampoc serà l'última. L'altre dia vaig coincidir amb una senyora en l'ascensor de l'hotel, i em va felicitar per la meua professió i em va dir: jo vos admire molt perquè el que feu té moltíssim mèrit; em pareix dur i no sé com sou capaços d'aguantar aqueixes pallisses que vos doneu diàriament. Jo li vaig contestar amb allò de sempre, que bé, que estem entrenats per a això, i que en el fons som uns privilegiats perquè ens guanyem la vida fent el que ens agrada. Açò ho dic sempre, però en el fons estava pensant una altra cosa. M'haguera agradat dir-li: mire senyora, vosté no ho sap, però en el fons no som més que una colla d'enganyats. I miren fins on arriba la història, que quan no són els altres els que ens enganyen, ja per inèrcia ens enganyem nosaltres mateixos. Volen exemples? Bé, doncs continuen llegint.
Anem parlant en el gran grup, i som diversos els que diem que ja no falta res. I resulta que estem a divendres i açò acaba no aquest, sinó a l’altre diumenge. Que si mira, demà (per avui) etapa de muntanya, després cronoescalada; un dia més de descans, una altra etapa plana, quatre de muntanya per a sobreviure, i l'últim dia que no compta. I ja està, ho dius així, i pareix que estàs veient Madrid a l'horitzó, quan la realitat és que pràcticament quasi acabem de creuar l'equador de la ronda. I el pitjor és que damunt ens ho creiem.
Ahir vam veure el perfil de l'etapa. Pla com la palma de la mà. Etapa plana, fàcil i de transició destinada a l'esprint, deien els periodistes i nosaltres els créiem. I un pebrot!, per no parlar de defecacions encara que vinga al cas. Algú de vostés coneix la costa andalusa des d’Adra fins a Màlaga? Doncs, diguen-me, llavors, on està el pla, perquè acabe de passar per allí i no l'he vist.
Ahir vam tornar a arribar a l'esprint. I com no podia ser de cap altra manera, ahir va tornar a guanyar Petacchi. Ha guanyat tots els esprints que hi ha disputat, en aquesta Volta. Doncs, malgrat això, ací estem els altres darrere pensant que hi ha alguna possibilitat de poder-li'n guanyar alguna. Jo ahir vaig ser tercer darrere seu i de Zabel, encara que possibilitat de guanyar no en vaig tindre cap. Però encara sent el meu instint d'enganyat que em diu: potser en la pròxima pugues.
*Pedro Horrillo és corredor del Quick Step. El País, 18-IX-2004

1. Tema, resum, títol, estructura temàtica i estructura interna.
2. Classifica els “que” del primer paràgraf.
3. Explica els díctics de 1a i 2a persona que apareixen al text.
4. Analitza els connectors del text.
5. Explica els díctics temporals del text.

2 BAT ELS CONNECTORS DEL DISCURS

La connexió és un mecanisme de cohesió que indica les relacions que s’establixen entre els enunciats d’un text. Els connectors són els elements lingüístics que manifesten aquesta connexió.
Pel seu caràcter semàntic i pragmàtic es consideren connectors els elements lingüístics següents:
- Conjuncions i locucions conjuntives: sens dubte, doncs, no obstant, això, en altres paraules, en conseqüència...
- Marcadors i expressions fàtiques de tipus conversacional: bé, doncs, eh, escolta, veritat?... Aquests elements els trobem en converses per indicar el principi o el final d’un torn de paraula.
A més d’aquests elements, la connexió també es pot expressar amb d’altres que no es consideren connectors. D’aquesta manera es pot parlar de:
- Connexió lèxica, amb elements lèxicament plens amb un efecte discursiu equiparable al dels connectors: substantiu com conclusió, conseqüència, raó, motiu...; verbs com afegir, comportar, implicar, concloure...; adjectius com primer, segon, previ...següent...posterior, etc.
- Recursos gràfics. Ordenen el text de la mateixa manera que ho pot fer un connector:
Fet i fet, hem de tenir en compte que les conjuncions i les locucions conuntives són els elements connectius per antonomàsia, i així establirem la següent classificació:
- Connectors naturals. Ordenen les idees del text des del punt de vista espaciotemporal: en primer lloc, en segons lloc, d’una banda... de l’altra, a continuació, finalment, per acabar...
- Connectors lògics. Semànticament expressen les relacions entre les idees del text, és a dir, expliquen el lligam que s’estableix entre les diverses parts del discurs (oracions, paràgrafs...). Es poden assenyalar els següents tipus:
• Connectors d’addició: a més, i també, així mateix...
• Connectors de contrast: però, no obstant això, tanmateix, en canvi, al contrari, amb tot, ara bé, malgrat tot...
• Connectors de reformulació: o siga, és a dir, en altres paraules, dit d’una altra manera, això és... I també els que indiquen resum: en poques paraules, en resum, en conjunt, breument...
• Connectors d’exemplificació: per exemple, com ara, en particular, a saber, com a mostra...
• Connectors de conseqüència. Cal observar que la conseqüència es pot expressar amb connectors textuals. En canvi, la causa només es dóna dins la composició oracional. És per això que no considerem els connectors de causa, sinó només els de conseqüència: així doncs, doncs, en conseqüència, per consegüent, aleshores, per tant, per aquest fet, consegüentment, per això...

Grans escriptors li dediquen unes paraules a l'obra de Beneyto

Comentaris de l'obra
"L'obra poètica de Maria Beneyto, segons la llengua utilitzada, té un to distint, encara que forma part d'un conjunt i d'una cosmovisió de l'existència de l'autora no gens fàcil de deslligar. Aquesta sap formular l'angoixa i el sentit de les limitacions humanes del nostre temps. La seua és una poesia on el tema de l'ésser humà té una força colpidora. D'aquesta manera hi trobem tota una sèrie de constants temàtiques, de les quals en destaquem: primer, el conflicte entre dos mons, d'una banda el món urbà i, d'altra, el món rural; segon, la presència del signe femení o la veu de la diferència, i tercer, la recerca de la realitat fora del poeta."
(Josep Ballester: "Pròleg" a Antologia poètica. València: Consell Valencià de Cultura, 1993)
* * *
"A més d'una de les millors novel•les valencianes escrites en els llargs anys de la postguerra, La dona forta és també una novel•la d'autodescobriment i conscienciació; una conscienciació no radical de la condició i el paper de les dones que l'autora defineix clarament en la nota a la segona edició:

-Home i dona en peu d'igualtat, però complementant-se; no arrogant-se l'un ni l'altre el protagonisme de l'espècie, sinó, senzillament, formant aqueix utòpic ésser total en què consisteix, o hauria de consistir, la parella humana.-

No podia ser d'una altra manera en una autora que, ja en l'any 1952, s'expressava, mitjançant la creació poètica, en termes molt semblants; sobretot en alguns dels poemes més contundents i definitius de Eva en el tiempo, com «La penitente» o «La peregrina»". (Jaume Pérez Montaner: "Algunes puntualitzacions sobre l'obra de Maria Beneyto". L'aiguadolç, núm. 22 (Dossier Homenatge a Maria Beneyto). Oliva: Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta, Primavera, 1996)
* * *
"La decisió personal de Maria Beneyto, castellanoparlant (família, escola i formació autodidacta en castellà), per posar en pràctica dins la creació literària un bilingüisme coordinat adquireix, velis nolis, un ressò extraordinari, car l'escriptora de la ciutat de València va posar en marxa, després d'un esforç d'aprenentatge i de formació autodidacta en català, dos sistemes verbals independents que li han funcionat perfectament a l'hora de la praxi literària." (Lluís Alpera: "Introducció a la poesia de Maria Beneyto", Pròleg a Poesia (1952-1993). València: Alfons el Magnànim, 1997)

Un adéu a MARIA BENEYTO...

Maria Beneyto i Cuñat va nàixer a València, el 14 de maig del 1925. Poc després, la seua família es trasllada a Madrid, i allí va passar la seua infància. Van ser uns anys molt durs, per tal com el seu pare, que havia abandonat un treball i una posició estables a València amb la pretensió d'obrir-se camí a la capital de l'Estat com a autor teatral, no aconseguí d'estrenar-hi cap obra. En començar la guerra civil se'n tornaren a València, i la postguerra els fou encara més difícil: eren allò que hom anomenava "rojos"; a les dificultats anteriors s'afegia ara, doncs, la de pertànyer al nombre dels derrotats en el nou règim vencedor de la contesa.

Al cap d'uns anys, però, una herència vingué a alleujar la situació familiar, i aquest canvi va permetre a Maria Beneyto dedicar-se plenament a l'escriptura, com sempre havia desitjat. Cap als anys 50 va fer amistat amb un grup de poetes entre els quals hi havia Alejandro Gaos, Pla i Peltran i Ricardo Orozco, director, aquest darrer, d'una curiosa publicació, El sobre literario, que va acollir alguna col•laboració poètica de l'escriptora. En aquell temps va conèixer també Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Xavier Casp... Aquest la va animar a escriure en català, i li va publicar en la col•lecció "L'Espiga", de l'editorial Torre, el seu primer recull poètic en aquesta llengua: Altra veu (1952). En la mateixa col•lecció apareix, el 1956, Ratlles a l'aire, i el mateix llibre rep el premi "Ciutat de Barcelona" d'aquest any i és editat també en aquesta ciutat. Mentrestant, havia continuat escrivint i publicant poesia en castellà, amb un èxit notable.

A partir del 1958, la seua activitat literària es decanta majoritàriament per la prosa narrativa, per bé que encara traurà un llibre poètic, Vidre ferit de sang (1977), guardonat amb el premi Ausiàs March del 1976. A part de la seua no interrompuda producció castellana, en català publica, ara amb l'estímul de Manuel Sanchis Guarner, un recull de contes, La gent que viu al món (1966), i la novel•la La dona forta (1967), potser la més interessant de les que es van publicar al País Valencià en la dècada dels seixanta, i els personatges i l'ambient de la qual constitueixen un esbós de la societat valenciana d'aquells anys a través de la problemàtica de la dona sota el franquisme.

Més recentment publica els llibres de poesia Després de soterrada la tendresa (1993) i Elegies de pedra trencadissa (1997).

Mor a València el 14 de març de 2011.

OBRA:
Poesia
• Canción olvidada. València: Edició d'autor, 1947.
• Poesía. 1947.
• Altra veu. València: Torre, 1952.
• Eva en el tiempo. El sobre literario, 1952.
• Criatura múltiple. València: Alfons el Magnànim, 1954.
• Ratlles a l'aire. València: Torre, 1956.
• Antología general. 1956.
• Poemas de la ciudad. Barcelona: J. Horta editor, 1956.
• Tierra viva. Madrid: Rialp-Adonais, 1956.
• Vida anterior. Caracas: Lírica hispana, 1962.
• Poesía (1947-1964). Barcelona: Plaza & Janés, 1965.
• El agua que rodea la isla. Caracas: Arbol de fuego, 1974.
• Biografía breve del silencio. Alcoi: La Victoria, 1975.
• Vidre ferit de sang. Gandia: Ajuntament, 1977.
• Les quatre estacions. València: Tàndem, 1993.
• Archipiélago (poesía inédita 1975-1993). 1993.
• Antologia poètica. València: Generalitat Valenciana, 1993.
• Després de soterrada la tendresa. Alzira: Bromera, 1993.
• Nocturnidad y alevosía. València: Pre-Textos, 1993.
• Poemes de les quatre estacions. València: Tàndem, 1993.
• Hojas para algún día de noviembre. València: Ajuntament, 1993.
• Para desconocer la primavera. Madrid: Torremozas S.L., 1994.
• Días para soñar que hemos vivido. 1996.
• Poesia (1952-1993). València: IVEI Alfons el Magnànim, 1997.
• Elegies de pedra trencadissa. Alzira: Bromera, 1997.
• Quasi un poc de res. València: Diputació, 2001.
• Bressoleig a l'insomni de la ira. Alzira: Bromera, 2003.


Novel•la
• La promesa. Alcoi: Institut Alcoià de Cultura, 1958.
• El río que viene crecido. 1960.
• La gent que viu al món. València: L'Estel, 1966.
• La dona forta. València: Senent, 1967.
• Antigua patria. València: Prometeo, 1969.
• De la inconforme resignación y otras historias. Madrid: Huerga y Fierro Editores S.L., 1999.

TEATRE VALENCIÀ ACTUAL: exercici

Us deixe un exercici perquè feu a casa. Es tracta d'un text de Rodolf Sirera d'El Verí del teatre que correspon a la pregunta de literatura que tracta del teatre valencià actual.

TEXT. El verí del teatre
MARQUÉS (amablement): Oh, no... Cadascú actua amb els altres d’acord amb el que ell creu que són els altres... i d’acord amb el lloc que ell mateix es pensa ocupar –o ocupa realment- dins la societat... Us n’adoneu? Ara que sabeu que jo sóc el marquès, heu abandonat aquest to d’importància... aquest to de domini, de seguretat, amb què us adreçàveu al criat. Ara ja no em parleu de tu, sinó de vós. Ara mateix, potser sense saber-ho, comenceu a actuar vós també...
GABRIEL (exagerant les seues protestes): Voleu dir que... Oh! Com podeu dubtar de la meua sinceritat?
MARQUÉS: Si no dubte, amic meu! Simplement remarque un fet del que vós mateix, segurament, no arribeu a tenir ni consciència. (Pausa breu.) En la vida real, com tractava d’explicar-vos abans, actuem... tots nosaltres, tothora... Aquesta actuació quotidiana és, per altra banda, absolutament necessària per a la supervivència del status social...Fins i tot per a la nostra pròpia supervivència com a individus... Ah, si prenguéssem seriosament les teories del senyor Rousseau, aquest món seria una mena d’infern...! (Diu açò darrer amb una certa delectació morbosa.) El bon salvatge... (Pausa. Somriu.) No... L’home en estat natural no és precisament bo... Es manifesta de manera autèntica, això sí... Però aquesta autenticitat, aquesta sinceritat, amic Gabriel... ens mostraria com realment som. I som pitjors que les feres més terribles de la selva... Us ho dic jo, que en sé...

Activitats:
1- Descriu el personatge del marqués en aquest fragment
2- Com es comporta Gabriel segons el marqués?
3- A partir de quins trets coneixem com actuen els personatges a l’obra?
4- Justifica el títol a partir del text que has llegit.
5- Què n’opines del que diu el marqués sobre la naturalesa dels homes? Comenta la següent afirmació: “I som pitjors que les feres més terribles de la selva...”

El text argumentatiu teoria i exercici

Ací teniu la teoria dels textos argumentatius i tot seguit teniu un exercici per a comentar. Me'l podeu entregar a classe, si voleu.

ELS TEXTOS ARGUMENTATIUS

Els textos argumentatius són els que ens serveixen per a exposar i defensar opinions. La seua finalitat principal és aconseguir convéncer o persuadir el destinatari.

Estructura
Aquest tipus de text consta de tres apartats:
• la introducció, que presenta el tema sobre el qual s’argumentarà i la tesi de manera clara i concisa;
• l’argumentació, on s’exposen els arguments;
• la conclusió, que conté un resum de tot el que s’ha exposat, de manera que tracta de reforçar la tesi defensada.

Elements lingüístics
Els elements lingüístics que podem trobar en un text argumentatiu són els següents:
• Predomini de la primera persona gramatical, cosa que crea una implicació directa entre l’emissor i el receptor;
• Presència de verbs d’opinió com ara pensar, creure, opinar...;
• Ús, sobretot, d’oracions causals (perquè, ja que), adversatives (però, no obstant) i consecutives (tan...que, així que).
• Ús d’interrogacions retòriques per atraure l’atenció dels receptors i persuadir-los.
• Utilització de la ironia.

Ara a posar-ho en pràctica,

LA SOLEDAT DELS ADOLESCENTS

Javier Elzo. Catedràtic de la Universitat de Deusto(Navarra)
Totes les enquestes ho confirmen: la família és l’espai on, segons els adolescents i els joves, es diuen les coses més importants per a orientar-se en la vida. La família és la institució més volguda i on se senten més còmodes. La immensa majoria dels joves diu que es duu bé amb els pares. Tinc dades, moltes dades, que ho confirmen. En alguns casos fins i tot diuen que es duen millor amb els seus pares (el 54%) que amb els seus propis companys (47%). Però sempre ens queda, a pesar de tot, més d’un dubte.
Alguns argumenten que és normal que es duguen bé amb els pares perquè, a més de consertir-los-ho tot, de fet, s’han convertit en els reis de la casa, ara que en són ben pocs, que els pares són fora de casa i que el mercat del treball (de qualitat, s’entén) és escàs i competitiu. Això fa que molts tinguen en mala consideració els adolescents.
Fa uns mesos vaig publicar un llibre, El silenci dels adolescents, que pretenia estudiar el que no conten els adolescents i els joves als pares. És fàcil endevinar-ho: en primer lloc, tot allò referent a qüestions sexuals, què fan les nits dels caps de setmana, els embolics que poden tenir en el col•legi, entre ells mateixos i finalment, alguns, pocs, amb la fòbia. Però la sinceritat i la frescor de les entrevistes ens van permetre advertir el baix nivell de comunicació que hi ha al si de les famílies.
Considere que les converses dels pares amb els fills es mouen entre la banalitat i l’excepcionalitat. Són, o molt superficials, o agòniques, en moments límit. Això passa, per exemple, en aquest segon supòsit, amb la primera borratxera, una gran davallada en les notes, la primera nit sencera fora de casa, aquells ulls lluents de qui s’ha fet més d’un porro... A vegades la cosa pot tindre causes majors: un embaràs no desitjat, un accident de trànsit, una telefonada de la policia perquè el fill s’ha barallat amb altres adolescents, o l’han agafat, mans a l’obra, furtant o trencant uns fanals... Conversacions difícils, amb pares sorpresos que aqueixes coses, que saben que succeeixen perquè les lligen en els periòdics, els passen a ells, als seus fills.
Ara bé, en molts casos la relació és superficial, quan és percebuda pels adolescents com a interrogatoris:”on has estat”, “amb qui”, “què has fet o no hauràs fet”... Això òbviament és no haver pres droga quan diuen: mon pare (o ma mare) m’ha soltat el rotllo de la sexualitat o m’ha boçat el discurs de les precaucions.
Falta, sospite que en moltes famílies, la comunicació prolongada de certa profunditat i assossec sobre el que succeeix en el cercle d’amics del fill, sobre una pel•lícula que tots han vist, un comentari sobre tal succés d’actualitat, la declaració d’un polític, d’un artista o un professor, la immigració, les violències urbanes, els diners del futbol... Crec que es parla poc de la forma de negociar una frustració amorosa, una trobada sexual fracassada, sobre les preguntes sobre l’origen i el fi de la vida. Aquest és el nivell de conversació que crec que falta entre pares i fills.
Sent açò així, es deu preguntar més d’un lector, com podem sostenir que la família és l’espai on diuen els adolescents que troben més coses per a orientar-se en la vida. Senzillament perquè en els altres àmbits, i especialment en el cercle d’amics, aqueixa comunicació és encara pitjor. En molts casos inexistents, més enllà d’un sentir-se a gust separats del món adult, amb llums intermitents i encegadors, amb decibels al límit i molt d’alcohol. Crec, en definitiva, que no som conscients de la soledat en què creixen molts adolescents. Mai cap generació no ha tingut tantes coses i ha estat tan sola. Dins i fora de la família.
(Adaptació dels autors d’un article d’El periódico 21/02/2001)

Per a treballar l'ASSAIG de Fuster i de Mira

Per a treballar L’ASSAIG aprofitarem el que s’ha publicat dels dos autors que millor han treballat el gènere: Joan Fuster i Joan F. Mira. Aleshores, a més del que hem treballat a classe, convindria que consultàreu els enllaços següents:

Joan Fuster:
• J.Fuster. L'escriptura assagística . Visioneu el vídeo "Ser Fuster"
• Els nostres escriptors: Joan Fuster
• La influència de Joan Fuster. Article de Gustau Muñoz.
• Diccionari per a ociosos en pdf
• Nosaltres, els valencians en pdf
• Raons i paraules una antologia de textos de Joan Fuster a cura d'Isidre Crespo.
Joan F. Mira:
• La narrativa de Joan Francesc Mira
• Els nostres escriptors: Joan F. Mira
• Joan F. Mira assagista
• L'assaig polític de Mira
• Selecció de textos
Algunes característiques de l'assaig com a tipus de text:
L’assaig és un gènere en prosa no narratiu, que aborda d’una manera lliure, no exhaustiva i no especialitzada, els problemes més diversos d’ordre filosòfic, històric, polític, literari, científic, etc. amb voluntat de creació literària, amb la intenció més o menys explícita d’aprofundir en el coneixement de l’home, i amb una certa pretensió moralitzadora. Amb el temps la diferenciació entre l’assaig i el tractat científic o erudit ha esdevingut més absoluta. El primer ha esdevingut més literari i menys científic, menys racionalista i més idealista. L’assaig té un caràcter explicatiu, encara que alhora pot ser argumentatiu, i la seua funció és intel•lectual, és a dir, que té la finalitat de fer reflexionar. Els aspectes que l’identifiquen com a literari són les referències culturals, una certa elaboració del llenguatge (jocs de paraules, repeticions, lèxic culte, contraposicions, interrogacions retòriques...) i una estructuració molt elaborada.
L'assaig com a gènere literari
L'assaig és un gènere a cavall de la litaratura de creació, d'una banda, i de la filosofia i del tractat de divulgació, de l'altra. Oscil•la, quant a la longitud, entre l'article i el llibre, i adopta formes molt diverses: l'article, el diari personal, la dissertació sistemàtica, l'epístola, el diàleg o la pura divagació. L'assaig es diferència de la monografia acadèmica o tractat tècnic (també anomenada en algunes ocasions assaig científic o tècnic d'una especialitat) perquè no pretén efectuar una exposició sistemàtica i completa d'un tema, i perquè s'adreça a una audiència més bé general que especialitzada.

Article ANY VALOR de Carme Miquel

Fa deu anys que l'escriptor Enric Valor ens va deixar. Desaparegué la mirada còmplice, el mig somriure i la conversa fluida. Però va quedar el legat: la valuosa obra literària i lingüística d'un home que estimava el seu país, la seua llengua i la seua gent. Per sort, el seu valor intel•lectual li va ser reconegut en vida i va ser nomenat Doctor Honoris causa per les cinc universitats valencianes. I les escoles del nostre país li van dedicar diversos homenatges que ell, amb la seua modèstia, sempre acceptava amb una certa perplexitat.

Ara, deu anys després del seu comiat, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua designa aquest 2011 com l'"Any Valor" amb la programació de diverses activitats. Seran les activitats de l'Acadèmia i les activitats de sectors de la societat valenciana que reclamaven aquest record oficial i especial cap a l'escriptor. I d'això cal felicitar-se. Ens felicitem perquè un poble ha de tindre presents les persones que amb la seua obra han enriquit el bagatge cultural d'eixe poble i perquè cal transmetre a les noves generacions eixe patrimoni, en el cas d'Enric Valor un patrimoni lingüístic molt important. Lingüístic, no només pels seus treballs gramaticals sino també per la bellesa i la riquesa del valencià que utilitzava quan escrivia (també quan parlava). Però en la seua obra hi ha altres elements a destacar. Com bé sabem ell, a partir de les converses amb persones de generacions anteriors, va rescatar la saviesa de la cultura popular i va elaborar un corpus rondallístic important que forma part de l'imaginari col•lectiu valencià. Convenientment divulgat, ara els xiquets i xiquetes valencians tenen al seu abast el món fantàstic dels seus avantpassats, que poden compaginar perfectament amb el món imaginari que els proporcione la cultura actual.


I per completar el nostre record, no oblidarem l'Enric Valor novel•lista. Les novel•les del seu Cicle de Casana, amb un escenari ubicat en un passat recent, mostren la condició humana de tots els temps.
Hem iniciat l'"Any Valor". Conéixer la seua obra i normalitzar a tots els nivells la nostra llengua, que és la seua, són dues maneres d'honorar l'escriptor. I, de pas, d'honorar-nos nosaltres mateixos com a ciutadans i ciutadanes valencians.


Dimarts, 04 de gener de 2011

(Levante)

Fonètica sintàctica

Com ja sabeu, en el segon apartat de l'examen de les PAU pot aparèixer una pregunta sobre fonètica sintàctica (obertura o tancament de les vocals e, o), processos d'elisió vocàlica, reducció, sinalefes, sonoritzacions de consonants, etc.
Ací us passe un xicotet resum que ha elaborat un company meu:



FONÈTICA SINTÀCTICA DE LES VOCALS


ELISIÓ: Tendència a la desaparició de vocals àtones. Més sovint en la variante oriental del nostre idioma. L’elisió implica enllaç de mots continguts.

Exemple: mà (e)squerra


REDUCCIÓ: És el tipus d’elisió que es produeix quan les dues vocals són iguals. Suposa una reducción del nombre de síl·labes.

Exemple: deixe (e)l poble

SINALEFA: S’anomena també diftong sintàctic perquè en entrar en contacte les dues vocals, si una d’aquestes és la i/u àtona, farà diftong amb l’altra.

Exemple: el que us dic



FENÒMENS CONSONÀNTICS DE CONTACTE

a-Oclusives (p, t, k // b, d, g)

El tret distintiu és sonoritat/ no sonoritat en la posició inicial de oclusives bilabials bala/pala.
En posició final el tret sonoritat/no sonoritat es perd i tant p com b es pronuncien sordes: arrap=àrab
El mateix ocorre amb d/t i g/k.
En posició final de síl·laba interior de paraula o en contacte amb una altra paraula començada per consonant, les oclusives es pronuncien sordes o sonores segons si la consonant que segueix és sonora o no.
En contacte amb una altra paraula començada amb vocal les oclusives se solen pronunciar sordes.

b- Fricatives i africades:

-en posició final de paraula, només pot aparéixer la sorda: tuf, gas, peix, goig.
+ consonant: es pronuncien sordes o sonores segons si la consonant que seguix és sonora o no:
Tuf pudent
Gas butà
Peix net.

+ vocal: es pronuncien sonores
Gas obert
Tuf enorme
Peix o carn
Raig X