Miquel Martí i Polhttp://www.escriptors.cat/autors/martipolm/
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-marti-i-pol
Antologia de poemes seus.
Música de poetes. Martí i Pol.
El vostre escrit ha de contindre la resposta a aquestes preguntes:
1- Parla del reconeixement que ha obtingut l’obra de Martí i Pol.
2- Quins aspectes han influït en la seua obra?
3- Explica les diverses etapes que hi ha en la seua poesia.
Miquel Martí i Pol naix a Roda de Ter (Osona), el 19 de març de 1929 i mor l'11 de novembre de 2003. És conegut i popular sobretot com a poeta, però també escriu prosa i fa traduccions. S’inicia en la vida laboral als catorze anys, al despatx d’una fàbrica tèxtil. A causa d’una esclerosi múltiple hagué de deixar el treball en 1973.
La poesia de Martí i Pol, a més de reflectir algunes dades autobiogràfiques i les seues experiències vitals- la malaltia, el temps de la postguerra i la transició- crea un món interior on apareix la recerca de la serenitat des d’uns valors ètics que s’apliquen sovint a la crítica social.
Així, Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social perquè la seua obra poètica manifesta:
a) el lligam amb el seu poble nadiu,
b) la condició social obrera,
c)el comprimís personal amb la seua classe social i amb el seu país,
d) les conseqüències de la malaltia,
e) i l’actitud de recerca envers el coneixement de si mateix i del món que l’envolta.
Fa traduccions i inicia l'activitat pública: dirigeix cinefòrums, fa conferències, posa música als seus poemes i en canta en escenaris al costat de membres de la Nova Cançó. També col•labora a les revistes Oriflama i Inquietud.
A partir del 1970 l'esclerosi múltiple que patirà tota la vida comença a fer-se evident. Aleshores, la introspecció serena de les seves limitacions fa que la seva poesia transcendïsca la realitat de l'àmbit de la malaltia, i basteix un món poètic original com a expressió de les sensacions més humanes: l'amor, el desig i la mort, que pot ser entès per tothom
A partir del 1999 es produeix un espontani reconeixement popular que fa que una gran part dels ajuntaments catalans aproven de demanar en els seus Plens a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual en va ser membre, i a la Institució de les Lletres Catalanes, que fos presentada la candidatura de l'autor a l'Acadèmia Sueca per al premi Nobel. El 2000 s'hi afegí el Parlament de Catalunya.
Mor l'11 de novembre de l'any 2003 a la seva residència de Roda de Ter.
La seua producció poètica és molt extensa:
Poemes al vent (1954) obté el Premi Óssa Menor.
Quinze poemes (1957)
El poble (1966)
Vint-i- set poemes en tres temps (1972)
Crònica de demà (1977)
Estimada Marta (1978)
L’hoste insòlit (1979)
Llibre d’absències (1985)
Algú que espera (1991)
El silenci (1992)
Un hivern plàcid (1994)
Llibre de les solituds (1997), etc.
POEMA 1 L'Elionor
L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses
queden enregistrades
a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava
mentre feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen
en l'opaca grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor
no hauria pas sabut dir
d'on li venien les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".
POEMA 2 Aquesta remor
Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt temps que no plou.
S´han eixugat les fonts i la pols s´acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s´alci
la pols que hi ha pertot
i l´aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè no posin en perill
la fràgil immobilitat de l´aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.
I, tanmateix, la remor persisteix.
POEMA 3 Les quatre banderes
Tenia quatre banderes,
tres les vaig perdre en combat;
la bandera que fa quatre
l'he desada en un calaix.
No la'n trauré fins que bufi
ben fort el vent de llevant
i s'endugui aquest mal aire
que ens toca de respirar.
Tenia un jardí amb tres arbres,
un mal vent me'ls ha esfullat.
Amb el jardí ple de fulls no fa de bon caminar.
El mal vent encara bufa;
jo no em canso d'esperar:
per cada fulla caiguda als arbres hi neix un tany.
De dos amors que tenia,
l'un en terra, l'altre en mar,
el de terra l'empresonen, l'altre viu exiliat.
Jo ni ploro pel de terra
ni em lamento pel de mar.
Plor i laments de què serveixen?
Gent que lluiti és el que cal.
Tinc una llengua tan viva
com les més vives que hi ha.
Si quan parlo s'esparveren,
jo quasi, em poso a cantar.
Canto i canto i cantaria
si pogués més fort i clar.
Quan les cançons fossin pedres,
vinga fones i al combat!
Amors, arbres i banderes
són mots de bon recordar.
Qui n'aprèn la cantarella
mai més no l'oblidarà.
Si de cas no l'heu apresa
no us canseu de preguntar,
que si els mots són com la pluja
la terra som tos plegats.
POEMA 4 Ara mateix
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
