BENET I JORNET

Cronologia de Benet i Jornet:
1940 El 20 de juny, neix a Barcelona.
1946 Inicia els estudis als escolapis de la ronda de Sant Antoni.
1954 Comença els estudis de peritatge industrial, que no conclou, a l'Escola
Industrial.
1961 Emprèn els estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.
1963 Guanya el premi Josep M. de Sagarra amb Una vella, coneguda olor.
1965 Assisteix als cursos de literatura catalana que Joaquim Molas impartia als
Estudis Universitaris Catalans.
1966 Acaba la carrera en l'especialitat de Filologia Romànica.
1968 Treballa a l'Enciclopèdia Catalana fins a 1971.
1973 Professor de literatura dramàtica a l'Institut del Teatre de Barcelona, fins a
1981.
1975 Comença la seva col·laboració en la programació i direcció dels espais
dramàtics del circuit català de TVE.
1976 Es casa amb Assumpta Cros.
1981 Neix la seva filla Carlota.
1991 Premi Nacional d'Arts Escèniques.
1992 Intervé, com a guionista, en l'elaboració de sèries dramàtiques a TV3. Les més
populars són Poble Nou i Nissaga de poder.
1996 E. R. és adaptada al cinema amb el títol d'Actrius, dirigida per Ventura Pons.
1997 Li és concedida la Creu de Sant Jordi.

Benet i Jornet és autor d'un bon grapat de peces de teatre infantil i juvenil.
1970 Taller de fantasia
1973 Supertot
1975 Helena a l'illa del baró Zodíac
El somni de Bagdad
1983 El tresor del pirata negre
1991 La història de Carlota quan se'n va anar a salvar el seu amic de les mans de la
dona de neu

RETALLS D'ENTREVISTES DE J.F.MIRA

Retalls d'entrevistes
Quan va escriure la novel.la Borja Papa, ja tenia pensat tornar a escriure sobre els Borja en forma d'assaig?
No, el llibre d'ara, Els Borja: família i mite, va ser un encàrrec de Bromera. El vaig acceptar i em va semblar perfecte, perquè no tenia res a veure amb el que jo hagués pogut fer abans, encara que és evident que tot el material que guardava sobre la trajectòria borgiana m'ha anat molt bé. Sobretot el que, per dir-ho d'alguna manera, tenia guardat al cap, interioritzat, no solament sobre els Borja, sinó sobre l'època renaixentista i la història del pontificat. Tot això servia com una mena de capital previ. De fet, aquest llibre és un treball de síntesi que només és possible fer amb rigor quan tens darrere tot un bagatge acumulat, no es pot improvisar.

[...]I quan fa una novel.la basant-se en tant material real datable i documentable com és el cas del Borja, quins són els límits de la literaturització?
La literaturització és, bàsicament, l'estructura narrativa i el llenguatge. No pel fet d'inventar-nos les coses el resultat és més literari: hi ha invencions en novel.la històrica que semblen crònica i no ho són, però això no és literatura, és pseudohistòria. Per això la majoria de novel.les històriques no tenen cap interès, perquè forcen peripècies dels personatges per posar-los en una situació històrica concreta. A mi el que m'interessa fer és una altra cosa: interioritzar el personatge, el seu pensament, l'època que l'envolta, etc., i a partir d'aquí explicar una història des de l'experiència d'aquell personatge, per fer una novel.la amb aquells materials de la mateixa manera que la podríem fer amb materials de fa deu anys. S'equivoca la gent que, a això, ho anomena novel.la històrica.

(Joaquim Noguero. "Entre la història i les històries", Escola Catalana, núm. 376, gener 2001)

JOAN FRANCESC MIRA

Dades biogràfiques:Joan Francesc Mira (València, 1939) és escriptor, antropòleg, sociòleg i professor universitari. Com a assagista destaquen els treballs que es basen en la situació de la llengua i el poble valencià, com Crítica de la nació pura (1985), --premis Joan Fuster i Crítica Serra d'Or d'assaig--, que és una aproximació al concepte de nació des de l'òptica de l'antropologia; i la síntesi històrica: Els Borja: família i mite (2000). També és autor de novel.les i reculls de contes: Viatge al final del fred (1984), Els treballs perduts (1989), Borja Papa (1996), novel.la que va rebre els premis Joan Crexells, el de la Crítica dels Escriptors Valencians i el premi Nacional de la Crítica de literatura catalana, i Quatre qüestions d'amor (1998), premi de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Ha fet una traducció, amb introducció i notes de la Divina Comèdia, que ha estat guardonada amb el premi de la Crítica Serra d'Or, 2001. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.


L’obra·
Som. Llengua i Literatura [Manual de gramàtica] València: Eliseu Climent, 1974; 1987.

· El bou de foc. [Narrativa breu] València: L'Estel, 1974; 1992.

· Un estudi d'antropologia social al País Valencià. [Assaig] Barcelona: Ed. 62, 1974.

· Els cucs de seda. [Narrativa breu] València: Eliseu Climent / 3i4, 1975; 1988; 2001

· Els valencians i la terra. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1978.

· Introducció a un país. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1980.

· Població i llengua al País Valencià. [Estudi lingüístic]. València: Institut Valencià d'Estudis i Investigació Alfons el Magnànim, 1981.

· El desig dels dies. [Novel.la] València: Eliseu Climent / 3i4, 1981.

· Viatge al final del fred. [Novel.la] Barcelona: La Magrana, 1983; 1996. Alzira: Bromera, 1998.

· Viatge al final del fred (ed. ampliada i revisada). [Novel.la] Alzira: Bromera, 1983.

· Crítica de la nació pura. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1984.

· Temes d'etnografia valenciana, T.3. Bosc i muntanya, indústria... Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1985.

· Punt de mira. [Prosa no de ficció] València: Eliseu Climent / 3i4, 1987.

· Els treballs perduts. [Novel.la] València: Eliseu Climent / 3i4, 1989.

· Cultures, llengües, nacions. [Assaig] Barcelona: La Magrana, 1990.

· València : guia particular. [Viatges] Barcelona: Barcanova, 1992.

· Hèrcules i l'antropòleg. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1994.

· Sense música ni pàtria. [Assaig] Alzira: Germania, 1995.

· Borja Papa. [Novel.la] València: Eliseu Climent / 3i4, 1996. Baarcelona: Proa, 1999.

· Els sorolls humans. [Assaig] Alzira: Bromera, 1997.

· Sobre la nació dels valencians. [Assaig] 1997.

· Quatre qüestions d'amor. [Narrativa breu] València: Eliseu Climent / 3i4, 1998.

· Cap d'any a Huston, Texas. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1998.

· València per a veïns i visitants. [Viatges] Alzira: Bromera, 1999.

· Sobre ídols i tribus. [Assaig literari] València: Eliseu Climent / 3i4, 1999.

· El cercle màgic, sobre cultura i fetixisme, o la religió del nostre temps. [Discurs de recepció de Joan F. Mira i Casterà com a membre numerari de la secció de filosofia i ciències socials, llegit el dia 25 d'octubre de 1999]. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1999.

· Els Borja : família i mite. [Prosa no de ficció] Alzira: Bromera, 2000. Círculo de Lectores, 2000.

· Sant Vicenç Ferrer. Vida i llegenda d'un predicador. [Assaig] Alzira: Bromera, 2002.

Comentari de l’obra
Quatre qüestions d'amor és una aposta per la força de la passió, tot i les dificultats per atènyer l'enamorat, l'enamorada, i les prohibicions, els càstigs i l'altra maquinària legal que qualsevol època ha gestat per neutralitzar-la. Sembla que el sentiment íntim i tendre sigui incompatible amb la vida exterior; o almenys és en aquest punt que s'insereix el discurs amorós de l'autor, potencial, sens dubte, pel material històric que ha emprat. [...] El llibre es presenta "a manera d'un exercici d'aprenent d'escriptor", nova ironia d'un autor fonamental com és Joan F. Mira (València, 1939); però, més enllà de la retòrica, l'obra és un treball laboriós de miniaturista que incrusta vida a textos notarials i jurídics (o periodístics) d'una estricta veracitat. Literatura i crònica ofereixen una bella comicitat inusual i ben personal que mostra similituds amb obres anterios.

(Lluïsa Julià. "Quatre qüestions d'amor". Tria personal. Serra d'Or, núm. 481, gener 2000)


El valencià Joan Francesc Mira (novel.lista important i assagista de primer ordre: llegiu Borja Papa i Crítica de la nació pura, respectivament) s'ha decidit a posar-se a la feinada (transformar els catorze mil endecasíl.labs rimats de "il miglior fabbro" en altres tants decasíl.labs blancs catalans, prescindint de la terza rima) i oferir-nos una versió decididament més àgil i apta per al lector del segle XXI. Si actualitzar la mirada sobre els clàssics més destacats de tots els temps resulta imprescindible, aleshores la lectura de la Divina Comèdia de Mira és imprescindible: una feina ingent, pulcra i bella, que no desmereix en res de l'original del qual parteix. No se m'acut millor elogi.

(Sebastià Alzamora. "Divina Comèdia". Tria personal. Serra d'Or, núm. 493, gener 2001)


Un llibre esplèndid de debò: Borja Papa, una autobiografia imaginada (però no gaire imaginària, val a dir) de Roderic Borja editada per Tres i Quatre el 1996 i reconeguda entusiàsticament tant per la crítica com pels lectors. [...] Al meu parer, dues novel.les de Joan F. Mira --la poc coneguda Els treballs perduts i Borja Papa-- formarien part de la llista de millors novel.les publicades a les terres de parla catalana els darrers 25 anys. No són gaires els autors de qui es pugui dir el mateix...

(Joan Josep Isern. "Els Borja: història, mite i llegenda negra". Avui, 4.I.2001)


A Els Borja, família i mite Mira s'allunya voluntàriament de qualsevol temptació d'embrancar-se en la fició i es dedica a explicar-nos de manera amena i precisa les glòries i les misèries d'un llinatge que comença a entrar en el llibre de la Història el 1411, quan Alfons de Borja va ser nomenat canonge a la seu de Lleida, i que s'extingeix el 1572 quan mor a Roma Francesc de Borja, personatge que l'Església acabarà elevant als altars quasi cent anys després. [...] La part central del llibre de Joan F. Mira segueix de prop les petjades de cinc personatges clau: Alfons (Calixt III), el seu nebot Roderic (Alexandre VI), Lucrècia i Cèsar Borja, fills de Roderic, i Francesc, besnét d'Alexandre. Maniobres polítiques, relació amb els artistes del moment, costums sexuals relaxats, intrigues de palau, morts poc clares... tot això i més configura el que Joan F. Mira descriu en la introducció: "És una peripècia vital i familiar feta amb materials tan fora del comú que, si no s'haguera produït com es va produir, segurament ni la imaginació més fèrtil i atrevida podria fabricar de manera creïble una història com aquella".

(Joan Josep Isern. "Els Borja: història, mite i llegenda negra". Avui, 4.I.2001)

VICENT SALVADOR diu de Joan Fuster

La reivindicació de l'assaig. Vicent Salvador (Universitat Jaume I)
Fet i fet, Fuster reivindica l'assaig com el gènere més adequat a la seva activitat literària: l'assaig és l'escriptura "en mànigues de camisa". I reitera el record del mestre europeu del gènere, Michel de Montaigne, aquell primer escriptor descregut, autoanalític, escèptic, conscient de la base fisiològica de tot humanisme i fins i tot del que Fuster anomena amb gràcia "l'autonomia de la bragueta". Montaigne havia inaugurat amb orgull, en aquell moment auroral del segle xvi europeu, aquest gènere de caire egotista i intel•lectual, sense narrador ni personatges de ficció interposats entre l'autor i el lector, i lluny també de l'impudor íntim i l'exclamativitat que són característics de la poesia lírica. Fuster hi teoritza a bastament, donant una altra mostra de l'autosuficiència d'aquesta literatura d'idees que neix del diari personal, passa sovint pels diaris -per l'articulisme periodístic d'opinió- i desemboca finalment en les pàgines del volum bibliogràfic.

Perquè, en efecte, una de les característiques del gènere rau precisament en el seu innat fragmentarisme. Com s'ha dit manta volta, el bon assaig pot llegir-se en qualsevol de les seves pàgines, perquè manca d'una estructura closa, i palesa una clara vocació de discurs inacabat, tot esdevenint una eterna preparació per al que, en el món del teatre, seria la fixació definitiva d'una obra mitjançant l'estrena. La deliberació interior de l'assagista davant els ulls del seu lector no persegueix tant les conclusions definitives com el plaer de la conversa silenciosa a través de les pàgines del llibre, tot seguint el fil d'una argumentació sempre reversible o, si més no, matisable.

D'altra banda, el llibre -les lleis insubornables del producte bibliogràfic en el mercat editorial- imposa una extensió mínima determinada i unes certes expectatives d'unitarisme temàtic que faci consonar els materials aplegats. Els autopròlegs o pròlegs escrits per l'autor mateix -freqüents en aquests volums de recull- són el lloc idoni per a justificar la maniobra editorial de la recopilació de papers fragmentaris. En el seu primer llibre d'assaig -Les originalitats (1951)- Fuster es planteja explícitament aquesta aporia i conclou que la unitat del volum que presenta haurà de buscar-se tot just en la personalitat de l'autor, en la coherència interna d'una trajectòria intel•lectual de la qual el llibre no és sinó una mostra fefaent. En un volum molt posterior, Sagitari (1985), justifica així el títol sobreposat a una munió de papers diversos però sintonitzats com a conjunt: "Si el recull que avui presente amb les divagacions que m'obsessionen ha d'aguantar-se amb alguna referència retòrica, podria ser "sagitari". Al capdavall, jo vaig nàixer un 23 de novembre." Dit d'una altra manera, el jo mateix de l'escriptor i les seves cabòries intel•lectuals es constitueixen en garant de la coherència profunda del seu discurs polimorf.

Altres vegades es busquen fórmules més convencionals per organitzar la diversitat de continguts sota una pauta formal aparentment incontestable: aquest és el cas del Diccionari per a ociosos (1964), llibre traduït amb èxit a l'espanyol, l'italià i l'anglès, on la disposició típica dels compendis lexicogràfics -l'ordenació alfabètica- permet presentar estructurats una sèrie de textos assagístics de factura i extensió ben diferents. El criteri és pràctic, si més no, i incontrovertible en un primer cop d'ull malgrat la seva profunda arbitrarietat. Comptat i debatut, Fuster mateix ho havia deixat insinuat, no sense un gra d'ironia, en un dels seus aforismes: "L'ordre alfabètic no és sinó una variant de l'ordre públic."

JOSEP IBORRA diu de Joan Fuster

"Fuster no sols ha esta l'escriptor d'idees més important d'aquestes últimes dècades, sinó de la literatura catalana contemporània fins i tot tenint en compte Xènius. La varietat i l'interés dels seus temes, la intel•ligència amb què els ha tractat, així com els seu estil brillant, clar i precís, ha fet de Fuster, sempre, fins i tot quan escrivia un article o una monografia, un assagista de cap a peus, en la tradició dels grans autors europeus d'Erasme i Montaigne, de Gide i de Huxley, passant pels il•lustrats". JOSEP IBORRA

JOAN FUSTER

Joan Fuster: l'escriptura assagística
FOTO DE JOAN FUSTER
Enllaços de Joan Fuster:
http://www.joanfuster.cat/
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joan-fuster
http://www.escriptors.com/.../fusterjoan
http://ca.wikipedia.org/.../Joan_Fuster_i_Ortells

BIOGRAFIA DE JOAN FUSTER
Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel•lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l'assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres. També basteix una teoria coherent i documentada de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural. Va ser president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).

SER JOAN FUSTER

La LECTURA DE 2n BAT ja sabeu que és una obra de Joan Fuster. Al web de BROMERA podeu trobar aquesta informació de SER JOAN FUSTER :

Ser Joan Fuster és una selecció de textos pensada per provocar la reflexió sobre temes molt variats, però sempre d'interés: la delinqüència actual, les modes i els costums de la joventut, la influència de la publicitat i els mitjans de comunicació, la justícia, la llibertat, l'ecologisme, la guerra i el pacifisme, entre d'altres.
Aquest és un llibre que aconsegueix que el lector s'ho passe bé gràcies a l'estil àgil, directe i, molt sovint, sarcàstic i polèmic, del seu autor a qui, no debades, se'l considera com una de les figures més importants de la nostra literatura i el més prolífic i original dels nostres assagistes.