dilluns, 29 d’abril del 2013

JOAN FRANCESC MIRA

Dades biogràfiques:Joan Francesc Mira (València, 1939) és escriptor, antropòleg, sociòleg i professor universitari. Com a assagista destaquen els treballs que es basen en la situació de la llengua i el poble valencià, com Crítica de la nació pura (1985), --premis Joan Fuster i Crítica Serra d'Or d'assaig--, que és una aproximació al concepte de nació des de l'òptica de l'antropologia; i la síntesi històrica: Els Borja: família i mite (2000). També és autor de novel.les i reculls de contes: Viatge al final del fred (1984), Els treballs perduts (1989), Borja Papa (1996), novel.la que va rebre els premis Joan Crexells, el de la Crítica dels Escriptors Valencians i el premi Nacional de la Crítica de literatura catalana, i Quatre qüestions d'amor (1998), premi de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Ha fet una traducció, amb introducció i notes de la Divina Comèdia, que ha estat guardonada amb el premi de la Crítica Serra d'Or, 2001. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.


L’obra·
Som. Llengua i Literatura [Manual de gramàtica] València: Eliseu Climent, 1974; 1987.

· El bou de foc. [Narrativa breu] València: L'Estel, 1974; 1992.

· Un estudi d'antropologia social al País Valencià. [Assaig] Barcelona: Ed. 62, 1974.

· Els cucs de seda. [Narrativa breu] València: Eliseu Climent / 3i4, 1975; 1988; 2001

· Els valencians i la terra. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1978.

· Introducció a un país. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1980.

· Població i llengua al País Valencià. [Estudi lingüístic]. València: Institut Valencià d'Estudis i Investigació Alfons el Magnànim, 1981.

· El desig dels dies. [Novel.la] València: Eliseu Climent / 3i4, 1981.

· Viatge al final del fred. [Novel.la] Barcelona: La Magrana, 1983; 1996. Alzira: Bromera, 1998.

· Viatge al final del fred (ed. ampliada i revisada). [Novel.la] Alzira: Bromera, 1983.

· Crítica de la nació pura. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1984.

· Temes d'etnografia valenciana, T.3. Bosc i muntanya, indústria... Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1985.

· Punt de mira. [Prosa no de ficció] València: Eliseu Climent / 3i4, 1987.

· Els treballs perduts. [Novel.la] València: Eliseu Climent / 3i4, 1989.

· Cultures, llengües, nacions. [Assaig] Barcelona: La Magrana, 1990.

· València : guia particular. [Viatges] Barcelona: Barcanova, 1992.

· Hèrcules i l'antropòleg. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1994.

· Sense música ni pàtria. [Assaig] Alzira: Germania, 1995.

· Borja Papa. [Novel.la] València: Eliseu Climent / 3i4, 1996. Baarcelona: Proa, 1999.

· Els sorolls humans. [Assaig] Alzira: Bromera, 1997.

· Sobre la nació dels valencians. [Assaig] 1997.

· Quatre qüestions d'amor. [Narrativa breu] València: Eliseu Climent / 3i4, 1998.

· Cap d'any a Huston, Texas. [Assaig] València: Eliseu Climent / 3i4, 1998.

· València per a veïns i visitants. [Viatges] Alzira: Bromera, 1999.

· Sobre ídols i tribus. [Assaig literari] València: Eliseu Climent / 3i4, 1999.

· El cercle màgic, sobre cultura i fetixisme, o la religió del nostre temps. [Discurs de recepció de Joan F. Mira i Casterà com a membre numerari de la secció de filosofia i ciències socials, llegit el dia 25 d'octubre de 1999]. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1999.

· Els Borja : família i mite. [Prosa no de ficció] Alzira: Bromera, 2000. Círculo de Lectores, 2000.

· Sant Vicenç Ferrer. Vida i llegenda d'un predicador. [Assaig] Alzira: Bromera, 2002.

Comentari de l’obraQuatre qüestions d'amor és una aposta per la força de la passió, tot i les dificultats per atènyer l'enamorat, l'enamorada, i les prohibicions, els càstigs i l'altra maquinària legal que qualsevol època ha gestat per neutralitzar-la. Sembla que el sentiment íntim i tendre sigui incompatible amb la vida exterior; o almenys és en aquest punt que s'insereix el discurs amorós de l'autor, potencial, sens dubte, pel material històric que ha emprat. [...] El llibre es presenta "a manera d'un exercici d'aprenent d'escriptor", nova ironia d'un autor fonamental com és Joan F. Mira (València, 1939); però, més enllà de la retòrica, l'obra és un treball laboriós de miniaturista que incrusta vida a textos notarials i jurídics (o periodístics) d'una estricta veracitat. Literatura i crònica ofereixen una bella comicitat inusual i ben personal que mostra similituds amb obres anterios.

(Lluïsa Julià. "Quatre qüestions d'amor". Tria personal. Serra d'Or, núm. 481, gener 2000)


El valencià Joan Francesc Mira (novel.lista important i assagista de primer ordre: llegiu Borja Papa i Crítica de la nació pura, respectivament) s'ha decidit a posar-se a la feinada (transformar els catorze mil endecasíl.labs rimats de "il miglior fabbro" en altres tants decasíl.labs blancs catalans, prescindint de la terza rima) i oferir-nos una versió decididament més àgil i apta per al lector del segle XXI. Si actualitzar la mirada sobre els clàssics més destacats de tots els temps resulta imprescindible, aleshores la lectura de la Divina Comèdia de Mira és imprescindible: una feina ingent, pulcra i bella, que no desmereix en res de l'original del qual parteix. No se m'acut millor elogi.

(Sebastià Alzamora. "Divina Comèdia". Tria personal. Serra d'Or, núm. 493, gener 2001)


Un llibre esplèndid de debò: Borja Papa, una autobiografia imaginada (però no gaire imaginària, val a dir) de Roderic Borja editada per Tres i Quatre el 1996 i reconeguda entusiàsticament tant per la crítica com pels lectors. [...] Al meu parer, dues novel.les de Joan F. Mira --la poc coneguda Els treballs perduts i Borja Papa-- formarien part de la llista de millors novel.les publicades a les terres de parla catalana els darrers 25 anys. No són gaires els autors de qui es pugui dir el mateix...

(Joan Josep Isern. "Els Borja: història, mite i llegenda negra". Avui, 4.I.2001)


A Els Borja, família i mite Mira s'allunya voluntàriament de qualsevol temptació d'embrancar-se en la fició i es dedica a explicar-nos de manera amena i precisa les glòries i les misèries d'un llinatge que comença a entrar en el llibre de la Història el 1411, quan Alfons de Borja va ser nomenat canonge a la seu de Lleida, i que s'extingeix el 1572 quan mor a Roma Francesc de Borja, personatge que l'Església acabarà elevant als altars quasi cent anys després. [...] La part central del llibre de Joan F. Mira segueix de prop les petjades de cinc personatges clau: Alfons (Calixt III), el seu nebot Roderic (Alexandre VI), Lucrècia i Cèsar Borja, fills de Roderic, i Francesc, besnét d'Alexandre. Maniobres polítiques, relació amb els artistes del moment, costums sexuals relaxats, intrigues de palau, morts poc clares... tot això i més configura el que Joan F. Mira descriu en la introducció: "És una peripècia vital i familiar feta amb materials tan fora del comú que, si no s'haguera produït com es va produir, segurament ni la imaginació més fèrtil i atrevida podria fabricar de manera creïble una història com aquella".

(Joan Josep Isern. "Els Borja: història, mite i llegenda negra". Avui, 4.I.2001)

dilluns, 22 d’abril del 2013

Joan Fuster: l'escriptura assagística

BIOGRAFIA DE JOAN FUSTER
Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és assagista, historiador, crític literari i poeta. Intel·lectual autodidacte amb projecció històrica, es compromet amb el seu país i el seu temps. De la seva obra, prolífica i variada de temes, en destaca, per la seva transcendència, l'assaig polític Nosaltres els valencians (1962), premi Lletra d'Or 1963, que és un revulsiu en la societat valenciana del moment. Estudia l'obra d'Ausiàs March, de sant Vicent Ferrer, de Salvador Espriu i de Josep Pla, entre altres. També basteix una teoria coherent i documentada de la història dels Països Catalans. És distingit, entre altres guardons, amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983). A títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedeix l'Alta Distinció al Mèrit Cultural. Va ser president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (1987-1991).

ADRECES INTERESSANTS:

"Fuster no sols ha esta l'escriptor d'idees més important d'aquestes últimes dècades, sinó de la literatura catalana contemporània fins i tot tenint en compte Xènius. La varietat i l'interés dels seus temes, la intel·ligència amb què els ha tractat, així com els seu estil brillant, clar i precís, ha fet de Fuster, sempre, fins i tot quan escrivia un article o una monografia, un assagista de cap a peus, en la tradició dels grans autors europeus d'Erasme i Montaigne, de Gide i de Huxley, passant pels il·lustrats". Josep Iborra

La reivindicació de l'assaig. Vicent Salvador (Universitat Jaume I)
Fet i fet, Fuster reivindica l'assaig com el gènere més adequat a la seva activitat literària: l'assaig és l'escriptura "en mànigues de camisa". I reitera el record del mestre europeu del gènere, Michel de Montaigne, aquell primer escriptor descregut, autoanalític, escèptic, conscient de la base fisiològica de tot humanisme i fins i tot del que Fuster anomena amb gràcia "l'autonomia de la bragueta". Montaigne havia inaugurat amb orgull, en aquell moment auroral del segle xvi europeu, aquest gènere de caire egotista i intel·lectual, sense narrador ni personatges de ficció interposats entre l'autor i el lector, i lluny també de l'impudor íntim i l'exclamativitat que són característics de la poesia lírica. Fuster hi teoritza a bastament, donant una altra mostra de l'autosuficiència d'aquesta literatura d'idees que neix del diari personal, passa sovint pels diaris -per l'articulisme periodístic d'opinió- i desemboca finalment en les pàgines del volum bibliogràfic.
Perquè, en efecte, una de les característiques del gènere rau precisament en el seu innat fragmentarisme. Com s'ha dit manta volta, el bon assaig pot llegir-se en qualsevol de les seves pàgines, perquè manca d'una estructura closa, i palesa una clara vocació de discurs inacabat, tot esdevenint una eterna preparació per al que, en el món del teatre, seria la fixació definitiva d'una obra mitjançant l'estrena. La deliberació interior de l'assagista davant els ulls del seu lector no persegueix tant les conclusions definitives com el plaer de la conversa silenciosa a través de les pàgines del llibre, tot seguint el fil d'una argumentació sempre reversible o, si més no, matisable.

D'altra banda, el llibre -les lleis insubornables del producte bibliogràfic en el mercat editorial- imposa una extensió mínima determinada i unes certes expectatives d'unitarisme temàtic que faci consonar els materials aplegats. Els autopròlegs o pròlegs escrits per l'autor mateix -freqüents en aquests volums de recull- són el lloc idoni per a justificar la maniobra editorial de la recopilació de papers fragmentaris. En el seu primer llibre d'assaig -Les originalitats (1951)- Fuster es planteja explícitament aquesta aporia i conclou que la unitat del volum que presenta haurà de buscar-se tot just en la personalitat de l'autor, en la coherència interna d'una trajectòria intel·lectual de la qual el llibre no és sinó una mostra fefaent. En un volum molt posterior, Sagitari (1985), justifica així el títol sobreposat a una munió de papers diversos però sintonitzats com a conjunt: "Si el recull que avui presente amb les divagacions que m'obsessionen ha d'aguantar-se amb alguna referència retòrica, podria ser "sagitari". Al capdavall, jo vaig nàixer un 23 de novembre." Dit d'una altra manera, el jo mateix de l'escriptor i les seves cabòries intel·lectuals es constitueixen en garant de la coherència profunda del seu discurs polimorf.

Altres vegades es busquen fórmules més convencionals per organitzar la diversitat de continguts sota una pauta formal aparentment incontestable: aquest és el cas del Diccionari per a ociosos (1964), llibre traduït amb èxit a l'espanyol, l'italià i l'anglès, on la disposició típica dels compendis lexicogràfics -l'ordenació alfabètica- permet presentar estructurats una sèrie de textos assagístics de factura i extensió ben diferents. El criteri és pràctic, si més no, i incontrovertible en un primer cop d'ull malgrat la seva profunda arbitrarietat. Comptat i debatut, Fuster mateix ho havia deixat insinuat, no sense un gra d'ironia, en un dels seus aforismes: "L'ordre alfabètic no és sinó una variant de l'ordre públic."

Joan Fuster: l'escriptura assagística

Vicent Salvador (Universitat Jaume I)
Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana de l'època, a part de la seva extensa activitat com a historiador de la literatura, crític literari o historiador social de la llengua. Caldria afegir-hi, encara, una breu trajectòria poètica, a la darreria dels quaranta i primeria dels cinquanta, que va quallar en poemes com el famós "Criatura dolcíssima", musicat per Lluís Llach i que forma part del llibre Escrit per al silenci (1954). Ara bé, el polimorfisme d'aquest homenot que Pla va deixar retratat amb ploma àgil i trets inesborrables gira al voltant de la seva producció assagística, que no és, en el fons, més que un epifenomen del seu inacabable dietari, on l'escriptor deixa constància quotidiana de les seves reflexions sobre el món.

La reivindicació de l'assaig

Fet i fet, Fuster reivindica l'assaig com el gènere més adequat a la seva activitat literària: l'assaig és l'escriptura "en mànigues de camisa". I reitera el record del mestre europeu del gènere, Michel de Montaigne, aquell primer escriptor descregut, autoanalític, escèptic, conscient de la base fisiològica de tot humanisme i fins i tot del que Fuster anomena amb gràcia "l'autonomia de la bragueta". Montaigne havia inaugurat amb orgull, en aquell moment auroral del segle xvi europeu, aquest gènere de caire egotista i intel·lectual, sense narrador ni personatges de ficció interposats entre l'autor i el lector, i lluny també de l'impudor íntim i l'exclamativitat que són característics de la poesia lírica. Fuster hi teoritza a bastament, donant una altra mostra de l'autosuficiència d'aquesta literatura d'idees que neix del diari personal, passa sovint pels diaris -per l'articulisme periodístic d'opinió- i desemboca finalment en les pàgines del volum bibliogràfic.

Perquè, en efecte, una de les característiques del gènere rau precisament en el seu innat fragmentarisme. Com s'ha dit manta volta, el bon assaig pot llegir-se en qualsevol de les seves pàgines, perquè manca d'una estructura closa, i palesa una clara vocació de discurs inacabat, tot esdevenint una eterna preparació per al que, en el món del teatre, seria la fixació definitiva d'una obra mitjançant l'estrena. La deliberació interior de l'assagista davant els ulls del seu lector no persegueix tant les conclusions definitives com el plaer de la conversa silenciosa a través de les pàgines del llibre, tot seguint el fil d'una argumentació sempre reversible o, si més no, matisable.

D'altra banda, el llibre -les lleis insubornables del producte bibliogràfic en el mercat editorial- imposa una extensió mínima determinada i unes certes expectatives d'unitarisme temàtic que faci consonar els materials aplegats. Els autopròlegs o pròlegs escrits per l'autor mateix -freqüents en aquests volums de recull- són el lloc idoni per a justificar la maniobra editorial de la recopilació de papers fragmentaris. En el seu primer llibre d'assaig -Les originalitats (1951)- Fuster es planteja explícitament aquesta aporia i conclou que la unitat del volum que presenta haurà de buscar-se tot just en la personalitat de l'autor, en la coherència interna d'una trajectòria intel·lectual de la qual el llibre no és sinó una mostra fefaent. En un volum molt posterior, Sagitari (1985), justifica així el títol sobreposat a una munió de papers diversos però sintonitzats com a conjunt: "Si el recull que avui presente amb les divagacions que m'obsessionen ha d'aguantar-se amb alguna referència retòrica, podria ser "sagitari". Al capdavall, jo vaig nàixer un 23 de novembre." Dit d'una altra manera, el jo mateix de l'escriptor i les seves cabòries intel·lectuals es constitueixen en garant de la coherència profunda del seu discurs polimorf.

Altres vegades es busquen fórmules més convencionals per organitzar la diversitat de continguts sota una pauta formal aparentment incontestable: aquest és el cas del Diccionari per a ociosos (1964), llibre traduït amb èxit a l'espanyol, l'italià i l'anglès, on la disposició típica dels compendis lexicogràfics -l'ordenació alfabètica- permet presentar estructurats una sèrie de textos assagístics de factura i extensió ben diferents. El criteri és pràctic, si més no, i incontrovertible en un primer cop d'ull malgrat la seva profunda arbitrarietat. Comptat i debatut, Fuster mateix ho havia deixat insinuat, no sense un gra d'ironia, en un dels seus aforismes: "L'ordre alfabètic no és sinó una variant de l'ordre públic."


Mercè Durà: (professora de valencià)
Joan Fuster i Ortells, va nàixer a Sueca el 1922 i després de la universitat, on es llicencià en dret, s’abocà a la creació d’un gènere, l’assaig, encarà que també féu una incursió a la poesia.

L’assaig és una prosa d’idees amb una forta base argumentativa lliure i personal al voltant de temes de caire humanista. Així que Fuster s’inicia en un gènere que resulta provocador en una època en què ni es poden tenir idees, ni molt menys expressar-les en llibertat.

Són els seus escrits sociopolítics els que tindran més forta repercussió en el context de l’època en que foren publicats. Fuster els escriu des d’una gran base intel•lectual i amb un grandíssim compromís amb el seu país, sense tòpics patriòtics o folklòrics sinó amb una visió crítica, lúcida i clarivident. De tota la quantitat de llibres escrits en aquest sentit, és Nosaltres els valencians (1962), és el més important ja que tingué un gran impacte no solament en la societat valenciana sinó també en la resta dels Països Catalans. S’hi planteja la problemàtica de la identitat nacional dels valencians a partir de l’anàlisi històrica de la llengua i la cultura com a factors definitoris de la pròpia identitat. Hi ha un objectiu clar de fer reflexionar sobre aquells aspectes de nacionalitat. Prompte, el llibre es convertí en un instrument d’anàlisi de la realitat del moment de la seua publicació, en la postguerra, amb una societat civil derrotada. Naixia de la posició política i del compromís de Fuster amb la seua terra, cosa que no passà inadvertida per les autoritats franquistes del moment.

La temàtica d’aquests escrits sociopolítics no és exclusivament valenciana, sinó que va més enllà dels límits del País Valencià, per això, l’obra de Fuster ajudà a crear una consciència unitària entre totes les terres que parlen la nostra llengua.

La repercussió de Fuster en el seu temps no va ser solament per la seua obra sinó per la seua presència compromesa en qualsevol aspecte cultural, social o lingüístic dels valencians que gràcies a ell recuperaren el sentit de la dignitat com a poble.


"Fuster no sols ha esta l'escriptor d'idees més important d'aquestes últimes dècades, sinó de la literatura catalana contemporània fins i tot tenint en compte Xènius. La varietat i l'interés dels seus temes, la intel·ligència amb què els ha tractat, així com els seu estil brillant, clar i precís, ha fet de Fuster, sempre, fins i tot quan escrivia un article o una monografia, un assagista de cap a peus, en la tradició dels grans autors europeus d'Erasme i Montaigne, de Gide i de Huxley, passant pels il·lustrats". Josep Iborra
Ara amb tota la informació que tens a les mans elabora la teua pregunta tenint en compte les seguents qüestions:
1.       Explica les dificultats que hagué de véncer Fuster per escriure i donar a conéixer la seua obra.
2.     L’estil de Joan Fuster.
3.     Explica la temàtica de Nosaltres els valencians.

divendres, 19 d’abril del 2013

Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual.

Obres:
 Berenàveu a les fosques,
La desaparició de Wendy,
Quan la ràdio parlava de Franco,
E.R (versió cinematogràfica de V. Pons amb el títol d'Actrius),
Testament (portada al cinema per V. Pons amb el títol Amic/Amat).
 
 

Sèries televisives:"Poble Nou", "Rosa", "Nissaga de Poder", "Laberint d'ombres", "Ventdelplà" i “El cor de la ciutat”.
          

Qüestions:

  1. Quantes obres teatrals de Benet i Jornet han sigut portades al cinema?
  2. Prova d’explicar l’èxit de “Poble Nou”.
  3. Explica la temàtica de l’obra de Benet i Jornet.


Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual.

A partir del anys setanta els nous camins teatrals es concreten en els següents punts:

Investigació de nous espais escènics.
Rebuig del teatre escrit a priori.
Importància de la figura del director escènic.
Rebuig de la visió occidental del teatre.
Barreja de mitjans expressius.
Argumenta’ls en la teua pregunta de literatura

dimecres, 10 d’abril del 2013

MANUEL DE PEDROLO

Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, 1918 - Barcelona 1990). Novel·lista, dramaturg, poeta i traductor. És un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana contemporània. Conrea tots els gèneres literaris i col·laborar amb articles, contes i assaigs en la majoria de revistes catalanes de l'època. La seva producció creativa sobrepassa el centenar d'obres, sobretot, en prosa, amb novel·les com Cendra per Martina i Totes les bèsties de càrrega i amb el cicle novel·lístic Temps Obert. La novel·la Mecanoscrit del segon origen és una de les més llegides durant la dècada dels setanta. La censura de la Dictadura franquista condiciona part de la seva trajectòria. Les seves obres es veuen retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més a més, li prohibeixen deu llibres. Autor polifacètic per excel·lència, tradueix obres d'autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre altres, i dirigeix la col·lecció de novel·la negra, La cua de palla. Obté diversos premis literaris i és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1979. Fou soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, institució que durant el període del 1984 al 1989 convoca el premi literari Mecanoscrit adreçat a escriptors joves. 

 

Teatre

  • Cruma. Barcelona: Nereida, 1950.
  • La nostra mort de cada dia. Palma de Mallorca: Moll, 1958.
  • Homes i No. Barcelona: Horta, 1959.
  • Tècnica de cambra. Palma de Mallorca: Moll, 1964.
  • Situació bis. Barcelona: Occitània, 1965; Barcelona: Millà, 1976.
  • Darrera versió, per ara. Barcelona: Edicions 62, 1971.
  • Sóc el defecte. Palma de Mallorca: Moll, 1975.
  • Algú a l'altre cap de peça. Palma de Mallorca: Moll, 1975.
  • Pell vella al fons del pou. Palma de Mallorca: Moll, 1975.
  • L'ús de la matèria. Barcelona: Edicions 62, 1977.
  • Aquesta nit tanquem. Barcelona: Edicions 62, 1978.
  • Bones notícies de sister. Barcelona: Millà, 1979.
  • Acompanyo qualsevol cos. Barcelona: Millà, 1979.
  • Els hereus de la cadira. Barcelona: Millà, 1980.
  • D'ara a demà: comèdia en un acte. Barcelona: Millà, 1982.
  • Teatre (2 vols.) Barcelona: Edicions 62, 1999-2000.

  • Un recorregut pel teatre de Manuel de Pedrolo:

    En efecte, la producció de l'autor segarrenc és un immens trencaclosques, les peces del qual s'han revelat amb una regularitat aparent però enganyosa. Mentre algunes obres, les menys nombroses, apareixien poc després de la seva escriptura, la majoria ho feien molts anys després de la seva creació i en un desordre absolut. Això ha provocat sovint el desconcert dels seus seguidors -després de llegir una obra contemporània s'encaraven amb una que duia vint o més anys inèdita, per tornar després a una creació recent i recuperar tot seguit un altre vell manuscrit, etc.— i, el que és pitjor, ha induït molts comentaristes i certs crítics a fer apreciacions tan absurdes com poc fonamentades. Tot, per haver desatès el petit detall de la cronologia, encara que Pedrolo sempre fixava al final de cada obra la data de la seva composició, sovint fins i tot amb la precisió exacta dels dies esmerçats en l'escriptura.

    Avui que, lamentablement, l'autor ja no és entre nosaltres però que, sortosament, sembla que ja queden pocs originals inèdits de l'escriptor, la crítica —sense gaire excepcions— no ha fet encara l'esforç d'una relectura ordenada i sistemàtica, per tal de revisar judicis anteriors i, sobretot, procedir a una anàlisi global i articuladora d'aquest corpus literari impressionant. Però no cal que ens n'estranyem massa. En contra del que diu el tòpic, som un país mandrós, i la mandra intel·lectual és, potser, la més vistent de totes. A més, en les capelletes universitàries, Pedrolo sempre ha tingut força mala premsa. I ja se sap que, en aquest mateix país del qual parlàvem, la crítica més activa procedeix i/o és tributària de certs gurus que, fa una pila d'anys, van decidir que Pedrolo era matèria non sancta. Ells deuen saber el perquè. 

    (Guillem-Jordi Graells. "Un recorregut pel teatre de Pedrolo", dins Rellegir Pedrolo. Barcelona: Edicions 62, 1992) 







    Qüestions que heu de respondre en el vostre treball:

    Quina temàtica articula l’obra dramàtica de Pedrolo?

    D’on sorgeix el teatre de Pedrolo?
    Busca informació sobre el teatre de l’absurd. En què consisteix? Com defineix el mateix autor les seues obres?
     
     

    TEATRE DE POSTGUERRA FINS ELS ANYS 70

    ELS COMEDIANTS

    DAGOLL DAGOM




    El vostre escrit ha de contindre la resposta a aquestes preguntes:
    1- Explica com va evolucionant la situació del teatre en la postguerra.
    2- Quins canvis es produïxen a partir dels anys 60?
    9 -Enumera els autors i les companyies més importants

    dijous, 21 de març del 2013

    MARTÍ I POL



    Miquel Martí i Pol http://www.escriptors.cat/autors/martipolm/
    http://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-marti-i-pol
    Antologia de poemes seus.
    Música de poetes. Martí i Pol.

    El vostre escrit ha de contindre la resposta a aquestes preguntes:
    1- Parla del reconeixement que ha obtingut l’obra de Martí i Pol.
    2- Quins aspectes han influït en la seua obra?
    3- Explica les diverses etapes que hi ha en la seua poesia.

    Miquel Martí i Pol naix a Roda de Ter (Osona), el 19 de març de 1929 i mor l'11 de novembre de 2003. És conegut i popular sobretot com a poeta, però també escriu prosa i fa traduccions. S’inicia en la vida laboral als catorze anys, al despatx d’una fàbrica tèxtil. A causa d’una esclerosi múltiple hagué de deixar el treball en 1973.

    La poesia de Martí i Pol, a més de reflectir algunes dades autobiogràfiques i les seues experiències vitals- la malaltia, el temps de la postguerra i la transició- crea un món interior on apareix la recerca de la serenitat des d’uns valors ètics que s’apliquen sovint a la crítica social.
    Així, Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social perquè la seua obra poètica manifesta:
    a) el lligam amb el seu poble nadiu,
    b) la condició social obrera,
    c)el comprimís personal amb la seua classe social i amb el seu país,
    d) les conseqüències de la malaltia,
    e) i l’actitud de recerca envers el coneixement de si mateix i del món que l’envolta.

    Fa traduccions i inicia l'activitat pública: dirigeix cinefòrums, fa conferències, posa música als seus poemes i en canta en escenaris al costat de membres de la Nova Cançó. També col•labora a les revistes Oriflama i Inquietud.

    A partir del 1970 l'esclerosi múltiple que patirà tota la vida comença a fer-se evident. Aleshores, la introspecció serena de les seves limitacions fa que la seva poesia transcendïsca la realitat de l'àmbit de la malaltia, i basteix un món poètic original com a expressió de les sensacions més humanes: l'amor, el desig i la mort, que pot ser entès per tothom
    A partir del 1999 es produeix un espontani reconeixement popular que fa que una gran part dels ajuntaments catalans aproven de demanar en els seus Plens a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual en va ser membre, i a la Institució de les Lletres Catalanes, que fos presentada la candidatura de l'autor a l'Acadèmia Sueca per al premi Nobel. El 2000 s'hi afegí el Parlament de Catalunya.
    Mor l'11 de novembre de l'any 2003 a la seva residència de Roda de Ter.

    La seua producció poètica és molt extensa:

    Poemes al vent (1954) obté el Premi Óssa Menor.
    Quinze poemes (1957)
    El poble (1966)
    Vint-i- set poemes en tres temps (1972)
    Crònica de demà (1977)
    Estimada Marta (1978)
    L’hoste insòlit (1979)
    Llibre d’absències (1985)
    Algú que espera (1991)
    El silenci (1992)
    Un hivern plàcid (1994)
    Llibre de les solituds (1997), etc.

    POEMA 1 L'Elionor

    L'Elionor tenia
    catorze anys i tres hores
    quan va posar-se a treballar.
    Aquestes coses
    queden enregistrades
    a la sang per sempre.
    Duia trenes encara
    i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
    La gent se l'estimava,
    l’Elionor, tan tendra,
    i ella cantava
    mentre feia córrer l'escombra.
    Els anys, però, a dins la fàbrica
    es dilueixen
    en l'opaca grisor de les finestres,
    i al cap de poc l'Elionor
    no hauria pas sabut dir
    d'on li venien les ganes de plorar
    ni aquella irreprimible
    sensació de solitud.
    Les dones deien que el que li passava
    era que es feia gran i que aquells mals
    es curaven casant-se i tenint criatures.
    L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
    predicció de les dones,
    va créixer, es va casar i va tenir fills.
    El gran, que era una noia,
    feia tot just tres hores
    que havia complert els catorze anys
    quan va posar-se a treballar.
    Encara duia trenes
    i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

    POEMA 2 Aquesta remor

    Aquesta remor que se sent no és de pluja.
    Ja fa molt temps que no plou.
    S´han eixugat les fonts i la pols s´acumula
    pels carrers i les cases.
    Aquesta remor que se sent no és de vent.
    Han prohibit el vent perquè no s´alci
    la pols que hi ha pertot
    i l´aire no esdevingui, diuen, irrespirable.
    Aquesta remor que se sent no és de paraules.
    Han prohibit les paraules perquè no posin en perill
    la fràgil immobilitat de l´aire.
    Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
    Han estat prohibits perquè no engendrin
    la necessitat de parlar
    i sobrevingui, inevitablement, la catàstrofe.

    I, tanmateix, la remor persisteix.

    POEMA 3 Les quatre banderes

    Tenia quatre banderes,
    tres les vaig perdre en combat;
    la bandera que fa quatre
    l'he desada en un calaix.
    No la'n trauré fins que bufi
    ben fort el vent de llevant
    i s'endugui aquest mal aire
    que ens toca de respirar.
    Tenia un jardí amb tres arbres,
    un mal vent me'ls ha esfullat.
    Amb el jardí ple de fulls no fa de bon caminar.
    El mal vent encara bufa;
    jo no em canso d'esperar:
    per cada fulla caiguda als arbres hi neix un tany.

    De dos amors que tenia,
    l'un en terra, l'altre en mar,
    el de terra l'empresonen, l'altre viu exiliat.
    Jo ni ploro pel de terra
    ni em lamento pel de mar.
    Plor i laments de què serveixen?
    Gent que lluiti és el que cal.
    Tinc una llengua tan viva
    com les més vives que hi ha.
    Si quan parlo s'esparveren,
    jo quasi, em poso a cantar.
    Canto i canto i cantaria
    si pogués més fort i clar.
    Quan les cançons fossin pedres,
    vinga fones i al combat!
    Amors, arbres i banderes
    són mots de bon recordar.
    Qui n'aprèn la cantarella
    mai més no l'oblidarà.
    Si de cas no l'heu apresa
    no us canseu de preguntar,
    que si els mots són com la pluja
    la terra som tos plegats.

    POEMA 4 Ara mateix

    Ara mateix enfilo aquesta agulla
    amb el fil d'un propòsit que no dic
    i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
    que anunciaven taumaturgs insignes
    no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
    De res a poc, i sempre amb vent de cara,
    quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
    I som on som; més val saber-ho i dir-ho
    i assentar els peus en terra i proclamar-nos
    hereus d'un temps de dubtes i renúncies
    en què els sorolls ofeguen les paraules
    i amb molts miralls mig estrafem la vida.
    De res no ens val l'enyor o la complanta,
    ni el toc de displicent malenconia
    que ens posem per jersei o per corbata
    quan sortim al carrer. Tenim a penes
    el que tenim i prou: l'espai d'història
    concreta que ens pertoca, i un minúscul
    territori per viure-la. Posem-nos
    dempeus altra vegada i que se senti
    la veu de tots solemnement i clara.
    Cridem qui som i que tothom ho escolti.
    I en acabat, que cadascú es vesteixi
    com bonament li plagui, i via fora!,
    que tot està per fer i tot és possible.

    dilluns, 25 de febrer del 2013

    POESIA ACTUAL

    Busqueu informació dels poetes: Jaume Pérez Muntaner, Marc Granell, Ramon Guillem, Pere Gimferrer…
    Responeu aquestes qüestions:
    1- Comenta quin és el context social que emmarca aquesta poesia.
    2- Explica les línies principals que caracteritzen la poesia des dels 70 fins els nostres dies.
     3- Quins autors podries destacar?

    Aci teniu un exemple que va elaborar l'any passat l'alumna Maria Caruana:

    Des de la guerra i el franquisme va haver una progressiva pèrdua dels grans mestres de la poesia. Amb la democràcia i la normalització de la nostra llengua han anat apareixent noves generacions d’autors.

    Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l’obra de J.V Foix i ca aparèixer la poesia no-realista on una poesia innovadora es converteix en la eina de l’investigació, la paraula poètica s’empra per a evocar i suggerir, els arguments son innovadors i moderns, s’introduïa al lector dins del text.  Al país Valencià destaquen ,Joan Navarro, Marc Granell Salvador Jàfer...

    Estes innovacions van inclinar la nostra poesia cal al simbolisme i l’experimentalisme als anys 80, on els poetes elaboraven una visió de la realitat des del “jo”. Els poetes com Pere Gimferrer en Els Miralls (1970), Jaume Pérez Muntaner en L’heura del desig i Joan Brossa en Poesia Rasa  van aconseguir la maduresa artística i van ser reconeguts amb grans premis literaris.

    All anys 90 s’hi va abandonar la idea d’actuar com una memòria col·lectiva o com impulsors de la transformació social i els poetes tendiren  a l’autobiografia amb un acusat escepticisme. Prevalgué l’obra ben feta, els poemes eres més breus,  menys emfàtics i íntims. Així com Ramon Guillem.

    No obstant això. Hi ha hagut una línea estètica predominant a la nostra poesia a les últimes dues dècades del segle XX: el realisme líric de la poesia postsimbolista, amb grans poetes influents com Joan Vinyoli o Salvador Espriu.

    dilluns, 11 de febrer del 2013

    ANY ESPRIU 2013


    Aquest any se celebra el cent aniversari del naixement de Salvador Espriu i la millor manera d’honorar-lo és llegir-lo. Ací teniu un tast...


    Inici del càntic en el temple (1965)

    Ara digueu: "La ginesta floreix,
    arreu als camps hi ha vermell de roselles.
    Amb nova falç comencem a segar
    el blat madur i amb ell, les males herbes.
    "Ah, joves llavis desclosos després
    de la foscor, si sabíeu com l'alba
    ens ha trigat, com és llarg d'esperar
    un alçament de llum en la tenebra!
    Però hem viscut per salvar-vos els mots,
    per retornar-vos el nom de cada cosa,
    perquè seguíssiu el recte camí
    d'accés al ple domini de la terra.
    Vàrem mirar ben al lluny del desert,
    davallàvem al fons del nostre somni.
    Cisternes seques esdevenen cims
    pujats per esglaons de lentes hores.
    Ara digueu: "Nosaltres escoltem
    les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
    Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
    per sempre més al servei d'aquest poble".



    El meu poble i jo (1968)
    Bevíem a glops
    aspres vins de burla
    el meu poble i jo.
    Escoltàvem forts
    arguments del sabre
    el meu poble i jo.
    Una tal lliçó
    hem hagut d'entendre
    el meu poble i jo.
    La mateixa sort
    ens uní per sempre:
    el meu poble i jo.
    Senyor, servidor?
    Som indestriables
    el meu poble i jo.
    Tenim la raó
    contra bords i lladres
    el meu poble i jo.
    Salvàvem els mots
    de la nostra llengua
    el meu poble i jo.
    A baixar graons
    de dol apreníem
    el meu poble i jo.
    Davallats al pou,
    esguardem enlaire
    el meu poble i jo.
    Ens alcem tots dos
    en encesa espera,
    el meu poble i jo.

    He mirat aquesta terra (1980)
    Quan la llum pujada des del fons del mar
    a llevant comença just a tremolar,
    he mirat aquesta terra,
    he mirat aquesta terra.
    Quan per la muntanya que tanca el ponent
    el falcó s'enduia la claror del cel,
    he mirat aquesta terra,
    he mirat aquesta terra.
    Mentre bleixa l'aire malalt de la nit
    i boques de fosca fressen als camins,
    he mirat aquesta terra,
    he mirat aquesta terra.
    Quan la pluja porta l'olor de la pols
    de les fulles aspres del llunyans alocs,
    he mirat aquesta terra,
    he mirat aquesta terra.
    Quan el vent es parla en la solitud
    dels meus morts que riuen d'estar sempre junts,
    he mirat aquesta terra,
    he mirat aquesta terra.
    Mentre m'envelleixo en el llarg esforç
    de passar la rella damunt els records,
    he mirat aquesta terra,
    he mirat aquesta terra.
    Quan l'estiu ajaça per tot l'adormit
    camp l'ample silenci que estenen els grills,
    he mirat aquesta terra,
    he mirat aquesta terra.
    Mentre comprenien savis dits de cec
    com l'hivern despulla la son dels sarments,
    he mirat aquesta terra,
    he mirat aquesta terra.
    Quan la desbocada força dels cavalls
    de l'aiguat de sobte baixa pels rials,
    he mirat aquesta terra,
    he mirat aquesta terra.



    Perquè un dia torni la cançó a Sinera


    El meu somni lent de la gran pau blanca sota el cel clement.
    Passo pels camins encalmats que porten la claror dels cims.
    És un temps parat a les vinyes altes, per damunt del mar.
    He parat el temps i records que estimo guardo de l'hivern.
    Però tu riuràs, car veus com es tanquen llavis catalans.
    I es baden al sol boques de captaires, plagues de leprós.
    Ningú no ha comprès el que jo volia que de mi es salvés.
    Mai no ha entès ningú per què sempre parlo del meu món perdut.
    Les paraules són forques d'on a trossos penjo la raó.
    Branden a ple vent cordes que no poden suportar més pes.
    El càntic és lluny, i la greu campana toca pels difunts.
    Ha cessat el ball de l'altiva monja i de l'embriac.
    La dansa també del pelut dimoni amb la reina Esther.
    Ja no volta l'ós.
    He llegit el llibre del Predicador.
    Deso a poc a poc dintre de la capsa tots els meus ninots.
    Ara he de callar, que no tinc prou força contra tant de mal.
    D'un mal tan antic aquesta veu feble no et sabrà guarir.
    En un estany buit, manen el silenci i la solitud.
    Sols queden uns noms: arbre, casa, terra, gleva, dona, solc.
    Només fràgils mots de la meva llengua, arrel i llavor.
    La mar, el vell pi, pressentida barca. La por de morir.

    LA PRODUCCIÓ POÈTICA DE SALVADOR ESPRIU

    Haureu d’elaborar la vostra pregunta de literatura. Per a la seua elaboració heu de tindre en compte aquestes preguntes i seguir aquests enllaços:

    http://www.xtec.es/~jducros/Salvador Espriu.html
    Pertany a la web de l'AELC (Associació Escriptors en Llengua catalana), en el seu apartat d'AUTORS. Hi podreu trobar els següents continguts: Biografia. Publicacions. Informacions. Comentaris Obra. Premis. Teatre. Traduccions.
    http://www.escriptors.com/autors/esprius/

    http://lletra.uoc.edu/ca/autor/salvador-espriu
    Vilaweb. Diari de l'escola. Recordant Salvador Espriu

    1- Comenta en quin context social produïx les seues obres Espriu.

    2- Explica les característiques de l’obra La pell de brau.

    3- Quins temes estan presents en les poesies més líriques d’Espriu?


    SALVADOR ESPRIU

    CARACTERÍSTIQUES DE LA SEUA POESIA
    L'obra de Salvador Espriu, caracteritzada per la barreja d'un intel•lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint mordaç, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en termes transcendents la història col•lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

    Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al costat del procés de concentració expressiva que possibilitava el vers, les majors facilitats de publicar en un gènere que no necessita tant d'espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la censura. Aquesta obra s'ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). Espriu va considerar indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava.
    Aquest afany d'estructura unitària plantejat des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics reflecteix la crisi del subjecte modern entre la pèrdua d'identitat i el desig de transcendència. Un dels millors estudiosos de l’obra del poeta, Josep Maria Castellet va destacar la capacitat de l'obra d'Espriu per a assimilar culturalment l'herència mítica de la humanitat: el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Al damunt d'aquestes referències, Espriu crearà el seu mite particular de Sinera (anagrama d'Arenys de Mar, la vila de la qual provenien les famílies materna i paterna d'Espriu i que es troba lligada a la seva infantesa).


    En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Juntament amb Cementiri de Sinera, els quatre llibres Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955) formen l'anomenat cicle líric de l'obra d'Espriu. Com ha estudiat el mateix Josep M. Castellet, aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis de la teologia negativa, segons la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria "el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l'home no es pot referir directament a uns atributs per a ell incomprensibles. Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a itineraris, encarnen també les tensions del poeta amb el seu poble, com queda reflectit al famosíssim poema "Assaig de càntic en el temple" d'El caminant i el mur. Ja des de Cementiri de Sinera, cal situar la poesia d'Espriu, que va participar activament en revistes com Poesia i Ariel, en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució i humanització d'una poètica, la postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència cultural i lingüística de la seva comunitat.

    L'atzucac místic de Final del laberint va ser superat per La pell de brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del seu autor. La poesia d'Espriu, el qual entenia el discurs metafísic tan sols des de la quotidianitat, va ser aleshores valorada des del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic va aparèixer com a extremament modern, exemple de combat ideològic malgrat la vaguetat social del discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu hi abocava reflexions (sobre la diversitat i la tolerància) i tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica i l'elegia), però el caràcter emblemàtic que el llibre va adquirir com a discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del moment, i el fet de centrar el punt de vista en la península Ibèrica, i per tant en Espanya, van actuar com a catalitzadors d'una nova actualitat, fins i tot internacional, del poeta. Espriu va acabar així de fixar míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (península Ibèrica).

    El gran ressò que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats per Narcís Bonet (La pell de brau, 1969) i sobretot per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) van ser els canals de popularització d'una obra que es llegirà, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional.

    diumenge, 3 de febrer del 2013

    VICENT ANDRÉS ESTELLÉS



    Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924València, 1993) era un periodista, escriptor i, potser, el més important poeta valencià del segle XX i dels més reconeguts en la seua llengua. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, d’ell s’ha dit que és el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March i Roís de Corella.



    http://www.escriptors.cat/autors/andresv/pagina.php?id_sec=227 
    http://www.youtube.com/watch?v=KbyGUNtVqXs&feature=related

    VIDEO DE LA BIOGRAFIA DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
    Per a completar la informació del tema 7, us passe un enllaç on podeu veure un video de la biografia de Vicent Andrés Estellés, un dels poetes valencians més importants del segle XX.